Yes, we can

Més que res, perquè si els altres poden, nosaltres no hauríem de ser diferents. Encara que aquí el rei abdiqui i a Gran Bretanya la reina no s’aixequi del tron ni amb aigua calenta.

El tema que provoca aquesta reflexió és la reprovació que ha aprovat el Parlament de Catalunya contra la Sra. Alicia Sánchez Camacho per la seva negativa a comparèixer, el juliol de l’any passat, davant la comissió corresponent de la mateixa cambra per donar explicacions del cas d’espionatge, conegut com Mètode-3, de la seva conversa amb Mª Victòria Álvarez, ex-parella de Jordi Pujol Ferrussola. Explicacions que també es negà a donar el senyor José Zaragoza però que, a diferència d’ella, va dimitir, acceptant implícitament l’acusació d’haver estat l’instigador i pagano de la malifeta.

La cap de files del PP, en canvi, s’ha enrocat en la seva posició. Primer negant la seva implicació en el cas i desprès retirant totes les demandes civils que haurien permès aclarir l’entramat de la qüestió. Fins i tot ara, quan ICV-EUA va presentar la proposta de reprovació basant-se en l’obligació que dicta l’Estatut d’acatar els requeriments que faci el Parlament de Catalunya als seus membres. Una obligació que el PP nega i del que el PSC diu tenir dubtes. Dubtes amb els que justifica la seva abstenció en la votació de la proposta que, malgrat tot, ha estat aprovada pel ple, provocant les ires d’un PP que hi veu fins i tot un nou trencament del clima de convivència de Catalunya, amén del ja habitual atac sistemàtic a la seva formació. Oblidant que, aquesta senyora que ara es sent tan ultratjada, porta dos anys atabalant-nos amb les seves contínues crides i proclames a la dignitat i l’assumpció de responsabilitats. Curiosament associades en els darrers temps a la petició de cessaments i dimissions. Des d’alguns humils funcionaris fins al mateix president de la Generalitat.

Doncs bé, coincidint amb aquest fet, aquesta setmana aterra damunt aquest panorama nostre la noticia que, durant el discurs que fa cada any la reina de Gran Bretanya, Isabel II, al Parlament britànic per anunciar la política del govern, tot llegint el discurs que el primer ministre li escriu, la proposta estrella de les onze mesures anunciades ha estat l’entrada en aquella institució d’una proposició de llei perquè els ciutadans puguin foragitar-ne els diputats corruptes que, pel que sembla, tampoc son pocs. Una llei que Gran Bretanya esperava des del 2010, quan Cameron i Clegg van formar el govern de coalició i aquest punt concret va quedar explicitat en el pacte signat pels dos partits com a compromís de legislatura. Comparable al de rebaixar els impostos que va fer Rajoy a casa nostra.

Arriba tard (la legislatura s’acaba l’any vinent) i amb limitacions. Com ara que l’electorat (recordem que allà la cosa va per districtes) només podrà exercir aquest dret quan la condemna al diputat superi els dotze mesos de presó, quedant però en mans del Parlament tots els altres supòsits de faltes i corrupteles, a diferència d’aquí on tot segueix depenent del partit, com demostra, entre algunes altres instàncies, la situació del parlament valencià.

Arriba tard però arriba. Mentrestant aquí, seguim marejant la perdiu i trobant-nos per sorpresa amb lleis, com la de successió a la corona, que haurien d’estar fetes des de fa 39 anys, quan es van comprometre, encara no tenen ni avantprojecte, i s’han d’improvisar en dos dies. Naturalment de forma un tant matussera. Com ens trobem amb un debat, dia si dia també, sobre si els càrrecs electes han de plegar o no quan reben una imputació.

Son molts els que ara treuen pit amb l’abdicació del rei, atribuint-li un tarannà demòcrata que neguen a la reina Isabel II, probablement en base als seus barrets i vestits més que a cap altra cosa, però jo, sincerament, si haig d’empassar-me una monarquia en contra de la meva voluntat, prefereixo una senyora gran més o menys atrotinada però que acata el que decideix el seu govern, que un senyor madur, també més o menys atrotinat, però que decideix quan entra, surt, marxa de viatge o torna, sense escoltar ningú (per més que es digui) i al que ningú li esmena la plana.

I sobretot, ho prefereixo perquè demostra que les bones coses, les millores del sistema, son possibles. O acceptem el fatalisme, com fa Rajoy quan compara Escòcia i Catalunya, Gran Bretanya i Espanya, de creure encara en aquell vell eslògan que predicava que Spain is different?