Lliçons a mitges

El papa Francesc, en un gest poc menys que inèdit dels darrers papats, ha renunciat a parlar des d’una encíclica o document similar i ha baixat a la terrenalitat d’una entrevista televisiva –reproduïda també per alguns diaris- on ens ha fet conèixer una part significativa del seu ideari. Mostrant, un cop més, com l’església, tan propera als homes en els aspectes socials, sol estar fora de joc en els afers polítics.

Perquè l’anàlisi que fa del sistema econòmic al que el món ha acabat arribant és, des de la meva modesta opinió, absolutament brillant. Reconèixer que el tarannà de les coses ha acabat deixant tota una generació de joves fora de joc, bandejats del mercat del treball, és una evidència que poca gent de pes havia formulat. Tot i que nosaltres en tenim un símil perfecte en la renovació política que el país sembla haver encetat. Una renovació que substituirà els ja quasi fòssils que ultrapassen la seixantena pels joves que van cap a la a la trentena, relegant al silenci i la frustració tota una generació que just acaba de passar la quarantena i a la que tothom diu que està en la plenitud de la vida. Però que es troba atrapada entre els que volen manar i els que volen no deixar de manar. Com els joves sense feina es troben atrapats al final d’una cua encapçalada pels que no volen deixar de treballar per poder cobrar la pensió completa i seguida pels que es resisteixen, lògicament, a cedir el seu lloc de treball perquè veuen el fantasma de l’atur a l’aguait. La societat moderna, agradi o no, no ha sabut adaptar els seus cicles de funcionament als cicles de la biologia humana que aporten una nova generació cada vint anys, mentre els del treball, la política, etc... segueixen mantenint cicles de quaranta anys. I així, no ens enganyem, hi haurà sempre cues. Llistes d’aturats. I no sols d’aturats laborals.

Tornant al papa, el que ja no sembla tan brillant és l’anàlisi que ha fet de les realitats polítiques del món. Que inclouen, a més explícitament, la voluntat independentista de Catalunya. Afirmar que no s’entén la secessió sense que hi hagin antecedents d’annexió forçada, és a dir, de colonialisme, és tenir una visió esbiaixada dels drets dels pobles. Negant la possibilitat del desencís de la part oprimida que aspira a trencar la relació fins aleshores lliure, però també validant o justificant l’actitud de la part opressora que actua, no sempre correctament, per mantenir-la. Perquè, portant l’argument al límit, les paraules del papa es poden interpretar com una certa justificació al procés de lluita armada dels talibans –al cap i a la fi, colonitzats forçadament- mentre treuen tota justificació a la voluntat pacífica dels pobles escocès o català de decidir el seu futur al marge d’aquells amb qui es varen associar (si pensem en Ferran el Catòlic) o que els varen ocupar (si pensem en 1714) en el decurs d’una de les freqüents reorganitzacions que va patir Europa durant el seu procés de consolidació.

De tota manera, té una certa lògica que l’església hagi definit així la seva filosofia al voltant del tema. Fa molts segles que, sense adonar-se’n, ella també segueix aquest principi bàsic tot traient, per exemple, validesa a la teologia de l’alliberament. O, per buscar un cas més actual i proper, té i ha tingut un doble raser en les relacions dona-home. Pocs teòlegs o capellans trobareu que segueixin mantenint que el vincle de la parella és indissoluble quan existeix violència física comprovada per part d’un dels membres. Convivència forçada. Però també podreu comptar amb els dits d’una mà els que son partidaris del divorci. Del trencament civilitzat fruit d’un desencís de la relació de parella. Amb els mateixos efectes i resultats que la primera situació, però sense l’aplicació de cap estratègia violenta o limitant-la a l’àmbit psicològic, econòmic o social. Igualment violenta però que no deixa ferides aparents.

És una contradicció molt important. Perquè significa que els països, pobles, nacions, colles, grups, ètnies, moviments, etc... de l’anomenat primer món, no tenim dret a reclamar la nostra independència, la defensa de la nostra cultura o el reconeixement de la nostra condició sexual. Nosaltres, en tant que catòlics, ens hem de reprimir. Com el poble català, en tant que històric, s’ha de resignar a seguir sota la bota –no violenta segons ell- del poder central que, també segons ell, no va provocar cap annexió forçada. Potser convindria que el papa recordés que Iugoslàvia sorgí de l’annexió acordada pel senyor Tito damunt uns territoris que l’imperi austro-hongarès i el turc havien anat configurant, no a través de la conquesta però si a través de la migració, evidentment forçada, d’ètnies senceres. I que Catalunya, ara fa 300 anys, va veure culminat un procés de partició i repartició que ja feia segles que durava. A través d’unes converses de pau on els catalans no tenien ni veu ni vot. Per tant, que els hi foren imposades.