Good morning, Vietnam

Als que ja tenim una certa edat (o dues) i anem trampejant com podem la crisi que afecta l’economia mundial, veure com Barak Obama (novament un president demòcrata dels EEUU) sembla entossudit en seguir els passos de J. F. Kennedy al Vietnam, ens comença a posar la pell de gallina. Perquè, tot i que la veritable crisi la visquéssim amb Johnson primer i Nixon desprès a la Casa Blanca, sabem que qui la va engegar fou aquell president en qui els ciutadans, nord-americans o no, havíem dipositat tota la nostra confiança, en espera d’un món millor.

El diagnòstic de similitud entre Irak i Vietnam és fàcil d’establir. Per un costat, un règim més o menys titella, sense autoritat interna, situat en un racó del món i, com li passava al de Saigon, que sembla no entendre res del que passa a la regió. Per l’altra, una oposició ferotge poc avesada a negociar i molt a resoldre els conflictes a trets. Que, a més, té al seu favor un fanatisme religiós, comparable al polític que tenia el Vietcong, un coneixement del territori i un prestigi entre bona part de la població que li donen molts trumfos per poder guanyar la partida. I, a l’altre costat del món, el tercer en discòrdia. Un règim polític suposadament amic, imbuït de la creença que ha de seguir essent el gendarme del planeta i que, per tant, no sembla massa propens a deixar que les coses segueixin el seu curs, sobretot quan aquest no va a favor dels seus interessos.

Novament, el cap d’aquest amic americà es sent en l’obligació de fer alguna cosa per redreçar aquella pàgina de la història que no està anant com a ell li agradaria. Però Obama té un inconvenient afegit. El seu cor està partit entre dues accions fetes pel seu país. La primera i més propera, la invasió del Irak de Saddam Hussein, ordenada per George W. Bush, amb Gran Bretanya i Espanya de comparses. La segona, més llunyana, la progressiva implicació dels EEUU a Vietnam del Sud, ordenada per Kennedy, a base d’assessors i intentant que sigui el propi país afectat el que resolgui el problema.

Dues estratègies fracassades que, en un anàlisi simplista, obeirien a dues realitats més o menys clares. En el cas de l’Irak del 2003, qui estava manant oficialment al país era l’enemic. Per tant, l’opció era clara. Calia fer-lo fora i desprès instal·lar en el poder un amic dels EEUU. Un titella dels interessos occidentals que seguís fil per randa les seves instruccions.  L’Irak del 2014 és diferent. Ara mana un règim amic i servil. Però un règim que, tot i la postguerra de tutela nord-americana en forma de tropes fins el 2009 -quan Obama decideix fer tornar els soldats cap a casa- i en forma de companyies paramilitars des d’aquell moment i fins ara, és incapaç de posar una mica d’ordre i racionalitat en tot plegat i que, per tant, té al seu davant uns insurgents d’ètnies menystingudes, reforçats indirectament per l’Iran i, de forma més explícita, pel yijadisme que impulsen Afganistan i, en menor mesura, altres realitats islàmiques.

Davant d’aquesta situació, el president Obama sembla haver pres la decisió de tornar al punt de partença. A l’idea d’apuntalar, per la força de les armes, aquell règim suposadament amic. Probablement convençut que, si optés pel deixar fer d’aquests darrers anys al voltant de tot el que ha estat batejat com la primavera àrab, les coses podrien anar molt pitjor. Perquè retirar del poder uns dictadors (Mubarak, Gadafi, etc..) força explícits però que es plegaven als interessos d’altres quan aquests anaven també en benefici seu, s’ha demostrat políticament nefast i que acaba permetent implantar règims més o menys religiosos, contraris als interessos occidentals.

En teoria, a hores d’ara, Barak Obama està desfullant la margarida per saber si envia tropes de carn i os a Irak per intentar posar-hi una mica d’ordre, o si es limita a enviar-hi uns milers del que, eufemísticament, es coneix com assessors, carregats d’armes de darrera generació. D’aquelles que permeten bombardejar objectius enemics des del menjador de casa. Armes, però, que valen una fortuna i que, per tant, poden tornar a fer trontollar l’economia dels EEUU. Tot sembla indicar que les raons electorals li aconsellaran agafar el segon camí. Però potser faria bé de pensar que aquest camí, en el fons i quan l’enemic té les coses clares, no és altra cosa que una marrada per no arribar tan aviat al inexorable destí. Clar que, ben mirat, també és una forma de passar-li la pilota al que vingui al darrera.

En qualsevol cas, good morning Irak.