D'on surt tot plegat?

Sembla talment com si la calor, que ja comença a picar de valent, hagués accelerat els processos de corrupció que la nostra societat patia. De cop, la fortor de les clavegueres, com quan està a punt de caure un xàfec d’aquells d’estiu, s’ha començat a fer irrespirable. Des de l’alcalde de Torredembarra al que havia estat alcalde de Sabadell. Des de la colla d’eurodiputats, com els clients enganyats amb les preferents, víctimes dels tripijocs de la Unió Europea amb el seu pla de jubilació als negocis gens clars del president de les Corts valencianes, el senyor Cotino al que Jordi Evole va fer famós de la nit al dia pel tema del metro de València. I sense oblidar les seqüeles del cas Noos, amb les baralles entre jutge i fiscal. Tot ha començat a fer pudor.

Però, enmig d’aquesta immensa nàusea, penso que hauríem de mantenir el cap fred i l’esperit crític despert per intentar respondre –o com a mínim entendre- una pregunta que em sembla força important. La majoria d’aquests escàndols tenen un component telefònic. Tots aporten una o altra conversa en la qual els participants en la malifeta mostren la seva veritable cara i la matusseria de moltes de les seves maniobres. I jo no em puc estar de preguntar-me: D’on surt tot plegat? Qui tenia guardades aquestes converses que ara, en alguns casos anys desprès, surten a la llum?

I el més fotut de tot és que, per més que intento esbrinar-ho, ningú em dona una resposta satisfactòria. Perquè, direm el que voldrem, però el cas de la senyora Sanchez Camacho al restaurant La Camarga, va ser un escàndol. Però encara que no ens agradi, un escàndol explicable. La senyora va tenir la possibilitat d’enregistrar respostes compromeses i, de motu propio o en connivència amb el seu opositor van contractar una agència de detectius que es va encarregar de la feina bruta. Però, tantes agències de detectius tenim com per enregistrar tot el que està sortint a la llum? Des del senyor Bustos recomanant el quilometratge com a sistema de cobrar més diners al senyor Urdangarin fent broma dels seus atributs, passant pel Cotino tancant negociacions amb l’industrial de torn. Ja només falta que un dia d’aquests ens facin escoltar una conversa entre Rajoy a la Moncloa i Bárcenas a la presó.

Però insisteixo, no ho dic pel contingut de totes aquestes converses, ho dic pel volum de tot plegat i pel moment més o menys llunyà en què s’enregistra. Qui decideix què s’enregistra i, encara més important, què es guarda? Qui decideix que allò que dormia al purgatori torni a baixar a la terra en forma de descobriment d’un determinat diari? Qui pot garantir que totes aquestes que han sortit son les úniques trucades compromeses existents?

Fa temps, quan va començar tot l’assumpte de Wikileaks, sospitosament desaparegut de les capçaleres dels diaris, vaig especular sobre un canvi de mecanisme en relació a les escoltes telefòniques i de l’espionatge a través d’Internet. Pensava que la tecnologia havia alterat els mecanismes en el mateix sentit que les biblioteques o discoteques personals. Abans, la gent tenia els llibres i els LP que realment li interessaven i pels que pagava. Ara, amb l’informàtica i l’increment de la capacitat de memòria dels ordinadors, qui no ha caigut en la temptació de guardar coses aparentment inútils al disc dur? Sembla lògic doncs que els estats puguin haver decidit alterar el seu protocol i optar per guardar tot el que els hi caigui a les mans per, quan faci falta, rebuscar entre les piles fins trobar allò que en el seu moment fou anècdota però que el temps ha convertit en prova de càrrec.

I ara m’adono que, instintivament, acabo d’escriure estats. I que aquesta no és una condició necessària per estar amb l’orella parada. Potser un dia d’aquests ens començaran a arribar ofertes de material sensible que ens pugui ajudar a aconseguir un contracte, evitar una pensió de divorci o escapar d’un parany que ens estiguin parant. Es tractaria només de privatitzar allò que, de moment, semblava ser patrimoni dels estats a través del seus poders judicial i executiu. Si fa o no fa com ha fet el senyor Cotino amb les seves residències d’avis.