Aforaments diversos

Pels que ja tenim una certa edat, el concepte aforament va lligat al subministrament d’aigua de les cases. A una petita peça perforada, anomenada xiclet, que es posava a la canonada d’entrada i que, en funció del diàmetre del seu orifici, deixava passar una quantitat d’aigua determinada, de forma contínua i en direcció al dipòsit, on un sobreeixidor permetia evacuar l’aigua que en superava la capacitat. Era, per tant, un mecanisme de regulació però no un mecanisme d’estalvi. Sobretot perquè aquells que volien aprofitar-se’n ho tenien fàcil. Un filferro calent (la peça era habitualment de plàstic) o una broca eixamplaven el forat i, automàticament, l’aforament augmentava. Per això, quan varem començar a ser conscients del malbaratament, i sobretot de la quantitat de diners que no es cobraven per part de les companyies d’aigua, la majoria d’escomeses d’aigua van passar a tenir el comptador que en principi no limita l’aforament però que sí comptabilitza cada metre cúbic d’aigua que gastem.

Ara, el concepte aforament ha passat al camp de la política. Designant, no la impunitat amb què es confon gràcies a la situació particular del ex-rei Joan Carles, sinó la dependència d’una jurisdicció diferent dels que gaudeixen d’aquest privilegi. Dit curt i ras, la situació de privilegi de la que gaudeixen certes persones, en raó del seu càrrec, de no haver de rendir comptes davant la justícia ordinària sinó davant uns tribunals especials com el suprem, el superior de justícia o altres. Un fet que, en principi, no hauria de suposar cap prebenda però que, a l’hora de la veritat, suposa fer jugar la ja proverbial lentitud de la justícia en benefici d’aquestes persones. Perquè la jurisdicció especial suposa paperassa afegida, anades i vingudes de les instàncies i peticions, etc.. I això és temps. Temps que els ciutadans interpreten com mecanisme de fugida, sobretot quan desprès aquestes causes solen estar farcides d’al·lusions a la prescripció dels delictes.

Creat per no entorpir les gestions de govern i permetre allò que hom ha batejat com agenda secreta, l’aforament ha acabat patint també, com el xiclet de l’aigua, l’acció del filferro calent. Una acció que ha eixamplat la protecció dels aforats als seus afers privats. O no us heu preguntat si, cas d’haver sigut encara presidenta de la comunitat de Madrid, l’incident d’Esperanza Aguirre amb la policia local hauria sortit a la llum? O no sou conscients que, si quan un polític resulta esquitxat per un cas de corrupció, si en comptes d’exhibir immediatament la seva condició d’aforat, presentés immediatament la dimissió, el cas es resoldria molt més ràpidament com ha passat amb l’ex-conseller Ausàs? Perquè, ni l’aparcament en carril bus ni el contraban de tabac sembla que tinguin res a veure amb l’acció de govern, no?

Per això, quan veiem que a França, una persona com Nicolas Sarkozy, que havia gaudit d’un del pocs aforaments que concedeix el seu sistema polític en tant que president de la república, és requerit per la justícia ordinària i sotmès a un procés d’interrogatori absolutament convencional sobre un afer de quan gaudia d’aquesta condició, no podem evitar sentir una sana enveja. Perquè allà l’aforament, a més de ser un dret força més restringit, no sembla atorgar cap mena de privilegi al marge de congelar l’acció de la justícia mentre se’n gaudeix. I dic bé, mentre se’n gaudeix, perquè desprès les causes es descongelen i tramiten amb tota normalitat com si res hagués passat. Com si, mentre manessin, els deixessin tenir el filferro d’eixamplar el xiclet, però anotant els consums d’aigua per, un cop abandonat el poder, passar comptes dels rebuts de l’aigua d’aquell període. Un fet que hauria de ser d’allò més normal i que implicaria instal·lar alguna mena de comptador en les accions dels governants per poder desprès passar-los comptes de la seva gestió. O potser el fet d’haver presentat la declaració de renda fa uns dies, eximeix als ciutadans que aquesta els sigui revisada durant els propers cinc anys? Doncs si nosaltres tenim comptador i revisions, que les tingui tothom. O tots moros o tots cristians.