Principi d'autoritat

Com no podia ser d’altra manera en un home tan esmunyedís com Mariano Rajoy -al qual els periodistes només poden accedir preguntant-li pel Alemanya-Brasil i deixant-lo que s’esplaï abans d’intentar fer-li la pregunta que realment interessa (Com està el tema de Catalunya?) i a la que, naturalment, no respon- la cosa deriva cada dia més cap a la tradicional comedia de enredo en la qual dos personatges, en aquest cas el president Mas i ell mateix, s’emboliquen en una discussió sobre qui ha dit què i quan ho ha dit. Perquè cal reconèixer que feia una certa vergonya aliena comprovar com el mail de la Plaça Sant Jaume justificava la trucada posterior de Moncloa. De la mateixa manera que el mail es justificava en el comentari del president Mas al rei durant la coronació. I així, remuntant i remuntant fins arribar a la invenció de la roda o a les taules de Moisés. Com si fos una vergonya ser el primer en voler desencallar una situació que, tard o d’hora, haurà de ser abordada. Per no parlar, també en clau de vergonya aliena, de la posició clarament enrocada del president Rajoy, segurament convençut que acceptar la teoria de l’evolució és convertir-se en esclau del pensament d’esquerres, i dels intents desesperats del president Mas per trobar una escletxa fins aleshores inadvertida que permeti fer efectiu el setge a la muralla numantina del PP, pensant que allò de l’ase que no vol beure encara que xiulis és propi de pusil·lànimes i poc convençuts d’allò que defensen.

Enfront d’uns plantejaments com aquests, l’únic que pot pensar la ciutadania és que, al marge de donar més o menys culpa a cadascun dels contendents segons les seves preferències, el carro segueix anant pedregar, i cada cop més descontrolat. Que la disputa no tindrà una solució raonable.

De fet, ja fa temps que la gent comença a mostrar un cert escepticisme al voltant de l’afer de la consulta del 9 de novembre. Son molts, cada cop més, els que estan i estem disposats a posar de la seva i nostra part allò que li i ens demanen (comportament cívic, anar a votar, sortir al carrer, etc...) però que no acaben ni acabem de veure clar que qui ens ho reclama sigui capaç de respondre amb allò que s’ha compromès. Perquè, si alguna cosa està clara a hores d’ara és que el poble català no fallarà als que volen que decideixi el seu futur. Que omplirà els carrers quan toqui. Que votarà quan li deixin. Que pagarà quan es necessitin diners. Que farà tot el que calgui per arribar a l’objectiu. Però que tem que la llei electoral aprovada una mica a corre cuita, que la consulta programada encara força embastada, que les converses amb Madrid que ara semblen viables, etc.. no estaran a l’altura d’aquest comportament del poble català i, si baden, els portaran una nova frustració.

Frustració que, de retop i per esperança nostra, comença també a sentir la resta de la ciutadania espanyola quan veu que l’únic argument que poden esgrimir el PP i el govern, és la tossuderia de repetir mil i un cops que la constitució actual no ho permet, que les lleis actuals no ho contemplen i que aquest és un dret de tots els espanyols. Sense acceptar que la constitució espanyola s’ha reformat quan ha calgut i ells han volgut. Que amb les lleis actuals ha passat tres quarts del mateix, especialment en temes d’economia. I que, a força de repetir que el dret a decidir és de tots els espanyols, cada cop hi ha més no catalans que volen decidir si la policia té dret a fer-los retirar un pin republicà, si els jutges tenen dret a obligar a parir un fill amb deficiències, o si l’estat ha de pagar l’educació, segregada i privada, d’algu per raons idiomàtiques. I pensen si, que el Sr Monago abaixi els impostos a la seva comunitat, és solidaritat o, simplement, barra. Ells també volen decidir, opinar, votar. Per més que Rajoy torni a invocar el principi d’autoritat i les obligacions del govern. I exhibeixi com a mostra de respecte a la llei el no indult a algun ex-ministre i ex-jutge. Oblidant, però, que la mesura de gràcia ha estat aplicada força sovint durant els darrers anys. I en casos tan o més flagrants que els que ara fan servir d’exemple. O potser és autoritat seguir entestat en negar la independència de Kosovo que tothom accepta?