Jugada assajada

És una jugada que hem vist sovint en molts partits de futbol. Generalment en aquells on el resultat és incert i el final del temps reglamentari s’acosta. L’àrbitre pita una falta i, mentre els jugadors de l’equip perjudicat es queixen a l’àrbitre, els altres treuen la falta i marquen el gol que els dona avantatge en el marcador. Una jugada que els perjudicats consideren innoble però que els beneficiats estimen perfectament legal. I que, en definitiva, depèn de la voluntat de l’àrbitre que, si és honest, accepta que no ha aixecat el braç i, per tant, la falta es podia llençar sense haver d’esperar que sonés el seu xiulet.

Aquesta sembla que podria ser la carta amagada de la Generalitat en tot l’embolic que tenim muntat al voltant de la consulta del 9 de novembre. El Parlament català aprovaria la llei de consultes un divendres a mitja tarda, just desprès que el govern espanyol hagués fet el seu habitual consell de ministres, i el dilluns següent el govern català faria la convocatòria de la consulta, coincidint amb la publicació de la llei al butlletí oficial que suposa la seva entrada en vigor, i aprofitant que el govern de Madrid no es tornaria a reunir fins el divendres posterior, quan previsiblement decidiria la presentació dels recurs davant el Tribunal Constitucional.

Una estratègia que permetria, si més no, que la convocatòria fos, en tant que basada en una llei del Parlament que de moment, en no haver estat recorreguda per una instància superior, seria perfectament legal i, per tant, respectuosa amb la reiterada promesa del president Mas de convocar la consulta d’acord amb la legislació vigent.

En el fons, es tractaria doncs del que sol anomenar-se una jugada de murrieria. Una jugada que, a més, l’actual govern de Madrid ha practicat amb una certa assiduïtat. Només cal recordar com la decisió catalana d’implantar un impost sobre els dipòsits bancaris va ser hàbilment contrarestada per una disposició del govern central que l’establia formalment, a un cost zero per més conya, i com es va decidir que Catalunya no entrava en els mecanismes de compensació financera perquè la llei espanyola havia entrat en vigor abans i, per tant, treia legalitat a la decisió catalana.

Però clar, el problema d’aquesta mena de jugades d’estratègia rau en què han de ser ràpides en l’execució i no donar pistes al contrincant sobre les intencions de dur-la a terme. Per això els equips afectats, normalment, destinen un jugador a vetllar que la pilota no pugui ser jugada mentre la resta s’abraonen damunt de l’àrbitre per intentar convèncer-lo de la inexistència de la falta. Mentre en l’altre equip, es succeeixen els gestos de complicitat i les picades d’ullet entre els jugadors per poder posar en marxa amb èxit la jugada prèviament assajada.

Lamentablement, en el bàndol català d’aquest partit de futbol polític, les coses no sembla que estiguin tan clares. Les reaccions de diversos jugadors davant la insinuació de la vicepresidenta del govern d’un possible ajornament de la data de la consulta si el govern central acaba recorrent el decret de convocatòria de la consulta, sembla indicar que la jugada prevista no està tan assajada com caldria. Que no tothom està d’acord amb la manera de marcar el gol a la porteria contrària. I que, per tant, l’estratègia pot acabar convertida en un fiasco que sumi l’enèsima decepció a les esquenes i els cors dels catalans.

Perquè el que tothom té clar és que l’àrbitre que ha de xiular aquesta jugada no sembla gaire imparcial i, per tant, poc donat a donar la raó a l’equip català a poc que hi hagi el mínim motiu per anular la jugada. I, per tant, no hi hauria d’haver la més mínima vacil•lació en la seva execució.

No hauríem de posar-nos l’esparadrap abans de tenir la ferida ni especular sobre la jugada assajada abans que ens cometin la falta. A no ser que el que es busqui no sigui el gol sinó que l’entrenador els faci titulars o el poble els doni la confiança en unes futures eleccions basant-se en el victimisme o la ràbia generats per una lliga perduda en el darrer minut per mor d’un gol de falta injustament anul·lat per l’àrbitre. Fent bona aquella cançó de Raimon que explicava que per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures, i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure. Una cançó a la que potser, si és el cas, haurem de contraposar la de Lluís Llach que proclamava que no és això, companys no és això, pel que vàrem lluitar tant de temps.