El 7é de cavalleria

Com en una d’aquelles mítiques –o potser no tant mítiques- pel·lícules de cowboys dels anys 60 del segle passat on un grup de colons, en trànsit cap a la terra promesa del llunyà oest, es veia assetjat per una colla d’indis hostils que els volien passar per la pedra i ells enviaven un missatger al fortí més proper mentre resistien com podien les escomeses dels dolents, Catalunya, el govern d’Artur Mas i la ciutadania en general estem fent tot el possible per guanyar temps i resistir els atacs cada cop més ferotges de l’enemic. Amb la secreta esperança que, d’un moment a l’altra, sentirem la corneta alliberadora que ens permetrà seguir el nostre camí.

Tot va començar els dies previs a la V de la Diada. Amb una sèrie d’accions que pretenien arribar fins als comandaments del fortí, els dirigents mundials, perquè aquests es manifestessin en suport de la nostra causa i decidissin amenaçar al cap dels indis que ens tenien assetjats amb represàlies si no respectava el dret als colons catalans a transitar cap a la terra promesa.

Però, com solia passar a les pel·lícules abans esmentades, aquells emissaris havien d’enfrontar-se a una pila d’obstacles i quan, finalment, aconseguien arribar al destí, sempre hi havia una festa al fortí que els obligava a esperar-se a la sala contigua a que el coronel del regiment  acabés de ballar la pavana amb la filla del capità per poder ser atès.

I, mentrestant, la pel·lícula ens anava mostrant com els assetjats se les veien i desitjaven per poder seguir resistint. Racionant les municions, l’aigua i fins i tot reculant cap a posicions més sòlides i segures. I, per damunt de tot, aprofitant les debilitats del contrincant i fent-li creure que tenien més gent i municions de les que realment els quedaven. Una situació que, ai las!, els propis assetjats reconeixien que no podia durar eternament.

Nosaltres, ens agradi o no, estem en aquesta fase. El govern de la Generalitat va fer en el seu moment tota una mostra d’enginyeria temporal publicant la llei de consultes no referendàries quan Mariano Rajoy se les tenia amb els xinesos i avançava la supervivència de la monarquia parlant de Joan Carles II, en un intent per guanyar temps i poder avançar als ciutadans un cert clima de normalitat a base de fer pública la campanya institucional i seguir amb les etapes que necessita un procés d’aquestes característiques.

La resposta ferotge dels opressors va portar a intentar aconseguir una treva de pau mentre els altres convocaven els sacerdots de la tribu i el consell de savis per fer les danses rituals corresponents abans d’invalidar el decret i decidir un nou atac. Calia que el missatge arribés al fortí on el 7é de cavalleria seguia aquarterat. Un 7é de cavalleria que seguia absent i ens negava la salvació. Per això, el govern català va intentar una darrera argúcia. Prosseguir amb les etapes del procés de convocatòria de la consulta però dient-li al rival que acceptava les seves condicions de rendició. Que mai faria res al marge de la legalitat que havien acordat ja feia uns anys, intentant no donar al contrincant motius per trencar aquella fràgil treva que li permetia al atacant jugar amb nosaltres com el gat ho fa amb el ratolí que té atrapat per la cua, ignorant que els altres ratolins del cau estan demanant-li al gos de la casa que els ajudi i escarmenti al gat.

Fins i tot els assetjats, davant el rumor cada cop més estès de dissensions internes provocades pels partidaris de la rendició més o menys honorable, no s’estan de fer-se una foto que intenta mostrar a l’enemic que segueixen units i disposats a actuar com un sol home. Fins a la mort. Política, és clar.

I és aleshores quan arriben les primeres noticies esperançadores. Els rumors que alguns fons d’inversió molt potents han reconegut la seriositat del problema, han recomanat als indis assetjadors que resolguin el problema per la via de la negociació, i han fet arribar la seva inquietud –com a la pel·lícula solia fer la dona del coronel amb el seu marit- als caps d’estat amb capacitat d’intervenció o influència, que el nostre problema és també el seu problema. Que els agradi o no, Espanya i Catalunya estan a la zona euro. I que per tant, ells també poden acabar pagant els plats trencats perquè els indis, envalentits per la victòria, poden convertir-se en rebels, en euroescèptics. I clar, sembla que el comandant del fortí ha ordenat, de moment, formar la tropa. Ara la pregunta és. Arribarà a temps per aturar l’atac final i definitiu i reconduir la situació? Pel so que ens arriba, sembla que el regiment del 7é de cavalleria és encara molt lluny. Massa lluny. Tant debò els sioux que ens ataquen no siguin sords i la seva cridòria no els impedeixi sentir aquella trompeta llunyana.