L'altre Ebola

El biològic, o si voleu el sanitari, no para de sortir a les notícies. Pel meu gust, massa pendent de la política i el paper més aviat galdós que ha fet el govern de Madrid en la seva gestió, i massa poc del paper al qual els poders econòmics i polítics occidentals han condemnat Àfrica. Tant, que, si anem més enllà de la xafarderia omnipresent de saber si el Sr. Rato es va gastar els diners de la seva tarja negra en art religiós o en clubs de mala reputació i si el senyor Blesa matava hipopòtams per poder fer-li dentetes al rei d’Espanya, comprovarem que aquest segon Ebola, l’econòmic polític, se n’està sortint força bé. La ciutadania podria conformar-se, xop de la pluja fina que no para de caure, amb el bàlsam d’aconseguir que els imputats tornessin els diners, validant així una nova porta giratòria, ara entre el diner públic i el privat, que s’acabaria acceptant com inevitable. Consubstancial amb la societat del lliure comerç, tan admiradora de la llibertat de mercat que accepta pagar sous milionaris per no fer res o per mirar cap un altre costat. Des de les subvencions de la UE per formació rapinyades per sindicats i patronals, fins els diners de les caixes, arramblats pels seus directius i que la porta giratòria sembla haver compensat a base de ajuts públics a la liquiditat i les inversions.

Però l’arrel del problema, els virus, segueixen estant entre nosaltres. Els dos Ebola.  El biològic detectat l’any 1976 a l’Àfrica i l’econòmic polític, gestat probablement el mateix any, quan a casa nostra votàvem la Llei per a la Reforma Política en un referèndum.

Perquè si el primer dóna febre alta, hemorràgies i acaba matant qui el pateix, el segon també genera un elevat nivell de corrupció política i immenses hemorràgies econòmiques que acabaran –si no ho han fet ja- matant el sistema que l’acull, incapaç de generar defenses pròpies contra aquesta malaltia.

El més fotut és que, malgrat saber que aquest segon Ebola actua com el primer, no prenem les mesures per tallar l’epidèmia. Perquè sabem que el virus de la cobdícia és altament contagiós. Que quan algú entra en contacte amb un corrupte i accepta un regal, per petit que sigui, acaba manifestant els mateixos símptomes d’ambició que el seu corruptor i convertint-se en propagador de la malaltia, és a dir, en corruptor. Com sabem que la contaminació per aquest segon Ebola és amplificadora.

Que per cada afectat tenim o podem tenir una colla d’infectats que desenvoluparan la malaltia a poc que la situació els sigui favorable. I com sabem també que la malaltia s’agreuja i es fa crònica amb el pas del temps. El que costa, no ens enganyem, és executar o acceptar la primera corrupció, el primer favor. Desprès, la cosa ja va rodada. La malaltia fa el seu curs indeturable. I a força de més i més infectats, esdevé una epidèmia que mina la salut global de la població.

L’Ebola biològic mostra el camí de la solució. O si més no del control de l’epidèmia que patim. Detecció i aïllament dels infectats i control dels possibles contaminats que han estat en contacte amb ells. Perquè la contaminació dels nous infectats aquí també es produeix per contacte directe. Per intercanvi directe de diners o favors. Fet que, com en el cas de l’infectada de Madrid, obliga a reflexionar sobre el paper del supervisor que, segons el protocol, hauria de vetllar que aquests intercanvis es facin de manera correcta. És a dir, sobre el paper d’auditors, interventors, Banc d’Espanya, etc... I no és aquest l’únic paral·lelisme entre els dos Ebola. Si en el cas del Ebola biològic, les alarmes salten amb l’augment de temperatura corporal, sembla que en l’Ebola econòmic polític la clau estaria en l’augment de patrimoni. I per tant, aquests immorals comptes de resultats que alguns privilegiats presenten, haurien de merèixer, com a mínim, una quarantena i un anàlisi. Com la que haurien de passar tots els que han estat en contacte amb ells. Una vigilància tan exhaustiva com la del marit de l’infectada i les seves perruqueres.

Naturalment, no és fàcil. La malaltia ha tingut trenta vuit anys per implantar-se entre la població. Per fer-se endèmica. Però és clar que, en aquests darrers anys, ha experimentat una mutació que l’ha fet especialment virulenta i que cal combatre-la.

O no. Perquè hi ha, agradi o no, un altre camí. L’acceptació de la plaga de la corrupció, del nou Ebola, com a inevitable. Amb la subsegüent crida a la població per passar de la indignació a la resignació. De la queixa a la pregària. Com a l’Àfrica, vaja.