Perdida

El director de "Seven" "Zodiac", Millennium .. " La xarxa social", "El club de la lluita", arriba al seu desè llargmetratge en bon estat de forma.

Amb "Perdida" adapta el best-seller Guillian Flynn al seu torn guionista de la pel·lícula. La història ens situa en instants previs a la celebració del cinquè aniversari de noces de Nick (Ben Affleck) i Amy (Rosamund Pike, guapíssima actriu) a Missouri (USA).

Tot succeeix amb normalitat fins que Amy desapareix. ¿Que ha passat en realitat?. Marxa voluntaria, segrest, assassinat ....
Les sospites s'accentuen pas a pas en la quotidianitat de la vida de Nick, mentre com en tota bona pel·lícula de misteri, res és el que sembla.

David Fincher, un dels meus directors actuals predilectes ha sabut jugar amb mestratge al joc del gat i del ratolí amb el públic, i amb una sèrie entrellaçada i ininterrompuda de girs argumentals, algun d'ells tramposos, ha sabut clavar l'espectador durant 149 minuts en la butaca de la sala de cinema. I no és pas poc en els temps actuals.

Fincher pas a pas va obrint amb comptegotes la margarida fílmica que ens exhibeix perquè pas a pas anem digerint una història de passions, de fredors, d'amors que no són i d'una profunda càrrega psicopática. Affleck més moderat que de costum (molt millor director que actor) en un paper passiu-receptiu interactua amb Rosamund Pike que en tot instant plena i devora la pantalla com la més poderosa de les feristeles, en una primera part on a través d'un diari personal i de successions dramàtiques de passat i de present, retrocedint i avançant en el temps, domina la trama, mentre en una segona meitat del film és Affleck qui pren l'alternativa conductiva fins a un important desenllaç, un tour de force final.

"Perdida" és un Fincher esmicolat a peces com un bon i precís rellotge suiss. Lluny de la controvèrsia moral de "Seven", lluny de la vida a través d'un joc a "The Game" i així mateix distant dels plantejaments filosòfics no pocs, de "Zodiac" o del nihilisme de "Millennium .." on ningú era innocent i la carga sexual com en el present film era destacada. Planeixen també en certa instant d'algunes ombres de "Atracció fatal" si bé la pel·lícula no copia a cap d'elles.

A la part més destacada del film trobem la plenitud de la immensa Rosamund Pike, la varietat de girs argumentals que voregen en tot moment una pel·lícula que atrapa a l'espectador durant 149 minuts que mai resulten inacabables, i en definitiva, l'ofici d'un director ja molt consolidat, que no necessita escarafalls innecessaris. Tot això sense oblidar en el metratge la càrrega de profunditat al cor d'uns innecessaris i pedants "reality shows" criticats colpidorament com els que ens has tocat patir a la realitat diaria, i la tenacitat i opressió que no poques vegades els mitjans de comunicació venen noticies mancats de tot rigor i professionalitat. Magnífics enquadraments, fotografia, il·luminació tonal, plasticitat i tècnicament immillorable.

A la part menys destacada del film, una descripció interioritzada insuficient de les relacions personals convivencials, un escàs treball pel que fa als actors de repartiment, alguna escena ratllant el ginyol de Rosamund Pike en un marc d'excessiva previsibilitat amb desenllaç una mica forçat o poc creible. Fincher és Fincher i cal disculpar el que en altres seria imperdonable.

Rosamund Pike, podria apuntar a l'Oscar. Al temps ...

Hi haurà segona part?

Qualificació 7/10. Recomanable per a amants del cinema de suspens i fans de Fincher.