Presumpcions

No seré jo qui negui les bondats del principi de presumpció d’innocència. L’abundància d’exemples on la seva absència ha acabat en tragèdia o, per no ser tan dramàtics, en injustícia flagrant, és prou significativa com perquè tots lluitem per defensar-la fins a les darreres conseqüències. Però haurem de reconèixer que, de forma similar, en els darrers temps i en el camp de la política, comencen a sovintejar massa els casos on aquesta presumpció acaba essent, com a mínim, una prebenda qüestionable per alguns dels assenyalats per l’ombra de la sospita.

Uns assenyalats que, aquesta darrera setmana i en el marc de l’operació Púnica, han fet dos passos més en la seva lluita, suposadament honesta i sempre lícita, contra els seus processos d’acusació.

El primer, el de l’ex-secretari general del PP de Madrid Francisco Granados i el seu amic, l’empresari David Marjaliza, demanant l’aplicació del habeas corpus, és a dir, denunciant una retenció de més de 72 hores i reclamant, per això, la posada en llibertat immediata. Com si aquesta demora no fos conseqüència de la complexitat del cas i de la suposada trama que ells van crear. Un cinisme, un aprofitament del principi de presumpció d’innocència, que en el cas de Granados ha arribat a la mig denúncia, mig broma, de queixar-se que, durant tot aquest temps de retenció, només li han donat sucs de fruita i galetes.

El segon, i al meu entendre més greu, el que ha fet l’alcalde de Collado Villalba Agustín Juárez, també imputat però en llibertat amb una fiança de 40.000€, presentant-se a presidir el ple de la localitat per abandonar-lo al cap d’una estona, al•legant que la situació li reclama estar amb la seva família i delegant la presidència de l’acte i la seva autoritat en el seu primer tinent d’alcalde, José Flores. Un acte que, pel que sembla, té com objectiu demostrar que ell encara mana i que no té cap intenció de dimitir malgrat estar imputat. Fet i actitud que, per cert, cada cop sovinteja més entre els membres integrants de les diverses instàncies polítiques, amb l’exemple espectacular de les Corts valencianes.

Ja n’hi ha prou, no? Perquè, a més, els responsables d’aquests pocavergonyes, els seus superiors orgànics dins dels partits o les estructures jeràrquiques del poder, darrerament, no paren de fer proclames contra la corrupció i d’anunciar futures lleis per controlar-la i eliminar-la. Uns plantejaments que, fins fa unes setmanes, es contradeien frontalment amb les seves actuacions però que ara semblen haver-los obligat a esbombar algunes expulsions i cessaments exemplificants que els evitin la reacció ciutadana irada.

Per tant, quin problema hi hauria en fer actuar per enèsima vegada la famosa llei del pèndul? Quin problema hi hauria per incloure en el nostre ordenament jurídic –o si més no procedimental- el principi de la presumpció de culpabilitat? Un principi que, sense renegar del d’innocència i en casos greus com l’esmentat, garanteixi als imputats els seus drets personals però els privi d’aquells que tenen en funció del seu càrrec.

Perquè, siguem sincers. Qui de nosaltres es deixaria operar per un cirurgià que estigués imputat, només imputat, en un cas de negligència mèdica? Perquè, potser cal recordar com l’anestesista valencià Juan Maeso proclamava la seva innocència des que els anys 90, fos acusat de contagiar la seva hepatitis a 275 afectats en usar les mateixes xeringues per drogar-se ell i per anestesiar als seus pacients. I com la Generalitat Valenciana fou declarada responsable civil subsidiària d’aquells delictes i va haver d’afrontar el pagament de les indemnitzacions.

O potser algú de nosaltres deixaria que els seus fills en edat escolar seguissin rebent classes d’un professor imputat, o simplement sospitós, d’impartir idees feixistes o terroristes o de tenir comportaments sexuals desviats?

Doncs aleshores, perquè deixem que aquesta gent, imputada amb o sense fiança, en nom d’un dret que és individual, reclamin per la seva condició social o política la presumpció d’innocència i segueixin administrant el nostre poble, la nostra comunitat o el nostre país en nom nostre? I perquè no fem alguna cosa per evitar que els únics que puguin actuar en contra seva siguin els jutges -naturalment desprès d’un procés judicial que pot durar anys- i els seus propis partits?. A través de les destitucions si son càrrecs interns, i a través de mocions de censura si son càrrecs electes que tenen, agradi o no, el càrrec en propietat. Cosa que, sincerament, sembla poc probable si tenim en compte aquella dita que pregona que entre bombers, no es trepitgen mànegues.