En què quedem?

Les millores que aquesta setmana passada ha presentat el popular WhatsApp han posat damunt la taula una de les contradiccions més flagrants de la societat moderna. Voler alhora dues coses contradictòries. En el cas esmentat, que hom pugui saber si aquell a qui ha enviat el missatge, l’ha llegit, ha estat titllat per alguns d’intromissió intolerable en la privacitat. Com si no fos aquesta lectura el requisit que tots demanem a un mitjà de comunicació entre persones. O algú fica una carta a la bústia dubtant que arribi al seu destí?.

La naturalesa humana és així. Ens morim per saber coses de la vida privada dels altres i ens posem com galls de panses quan algú fa pública una cosa sobre nosaltres. Potser per això, per la cara de ruc que se’ns ha posat, ens hem sentit tots tant malament quan ens han explicat que, si comprem un iPad o un moble d’Ikea, la part dels diners que la factura inclou i que l’empresa hauria de liquidar al fisc en tant que beneficis, no va a parar a les arques del nostre estat sinó a les de Luxemburg, que és on la multinacional els paga en tenir-hi establerta la seva seu i altres coses. Una denúncia que ha evidenciat l’enèsima aixecada de camisa que estem patint sense saber-ho. Allò tan conegut que uns tenen la fama i uns altres carden la llana.

Nosaltres treballem i paguem quan comprem però els impostos no van als parcs del costat de casa sinó als de Luxemburg. Comencem bé.

Perquè la cosa no acaba aquí. Ara sabem, gràcies a què algú ha anteposat la transparència a l’opacitat i la denuncia al silenci, que el petit país modèlic que va fundar amb altres l’actual Unió Europea, ha establert amb aquestes multinacionals una colla d’acords secrets, però legals, pels que el tant per cent dels beneficis que han de pagar en forma d’impostos és molt menor que el que haurien de pagar aquí. És a dir, que a més de ser poc elegant això de treure el suc d’un lloc i portar els beneficis a un altre, les empreses acaben quedant-se com a beneficis una part d’aquells diners que nosaltres, il·lusos, hem pagat pensant que anaven per la nostra sanitat.

El fotut és que no ens queda ni el consol dels tontos. Aquell que es deriva de la pena que afligeix a molts. Perquè, si això passés només a Luxemburg, podríem donar les culpes al protestantisme, a la conjunció astral o al nostre ADN. Però aquest mecanisme no deixa de ser una còpia més sofisticada del que han fet els nostres propis governs durant els darrers anys. Rebaixar la càrrega impositiva dels que tenen molts diners (amb el pretext de la seva marxa del país si no els fan aquest favor) i mantenir o incrementar la de la resta de ciutadans. Omplir-los de favors a fons perdut que han acabat o acaben cruixint una mica més l’esquena dels contribuents.

Perquè, mentrestant, si un ciutadà té quatre euros i cau en la temptació de dur-los a Suïssa o a Andorra, s’exposa a què caigui damunt seu tot el pes de la llei. Sense pietat. Perquè ell no crea llocs de treball. No contribueix a l’economia de l’estat.

I que consti que no estic demanant que els nostres esportistes, cantants de prestigi, inversors, polítics o similars siguin exonerats dels seus delictes fiscals. El que reclamo és que aquestes multinacionals que fins ara –de manera absolutament legal, insisteixo, i gràcies a la connivència dels governs- han tret el ventre de pena, també paguin.

I que consti que no demano que Jean Claude Juncker o Luxemburg siguin expulsats del Paradís Terrenal de la UE. Demano que Liechtenstein, San Marino, l’illa de Man, Irlanda o les illes Caiman no quedin al marge ni surtin indemnes del combat contra la corrupció que s’està lliurant a nivell de la suposadament idíl·lica Unió Europea.

Demano, en definitiva, que la transparència, la claredat, sigui el valor dominant i preferent en tot el que faci referència a la política econòmica. Perquè avui no estem lluitant contra el capitalisme econòmic sinó contra l’especulació econòmica. Contra aquells que, des de l’ombra i la impunitat, s’enriqueixen a costa dels altres, tot perjudicant-los. Sigui des d’un fons d’inversió sense escrúpols o des d’un càrrec polític i les prebendes que aquest confereix.

Hem de tenir clar que, mentre quedi una zona d’ombra en el nostre entorn, allà serà on s’aplegaran els vampirs que necessiten foscor per actuar. I reclamar que, si els estats i les multinacionals ho saben tot de nosaltres, nosaltres també tenim dret a saber-ho tot d’ells i elles.

Sovint, els acòlits d’aquell vampirisme repeteixen fins esgotar-se que aquesta transparència recíproca absoluta, aquesta llum total, no és possible. Jo no hi estic d’acord. Però, per si finalment les coses fossin com ells diuen, aleshores deixeu-me que reclami la foscor absoluta. Que s’apagui la llum a tot arreu i per tothom.

No s’hi val a donar avantatge a uns en detriment dels altres. Ningú té més prerrogatives que el seu veí. I, per tant, els avis pagesos de Les Cabanyes, tenen els mateixos drets a rebre una prestació social que el ancians milionaris de Luxemburg o Irlanda. I amb la mateixa quantia. Màxim quan bona part del que finança a aquests darrers, surt de casa nostra.