El juez

Hi ha pel·lícules en què el repartiment d'actors ja justifica de per si l'assistència a un cinema. El Juez sens dubte és una d'elles. Robert Downey Jr. (després de superar la seva addicció a les drogues i possiblement en el millor paper de la seva carrera) el sempre majestuós, Robert Duvall, Vera Farmiga (després del seu excel·lent pas per Expedient Warren per a mi la millor pel·lícula "de por" dels últims deu anys), Vincent D'Onofrio i Billy Bob Thornton dos secundaris de luxe, posen el llistó molt alt en aquest thriller judicial de cent quaranta-un minuts, un metratge excessiu per a una història que promet més del que al final acaba resultant.

Un prestigiós advocat amb motiu de la mort del seu pare torna a la seva ciutat natal on a la vegada el pare exerceix de jutge "El juez" que dóna títol al film, dos germans esguerrats amb problemes de consciència i una bella dona antic amor en el passat l'advocat, creen un brou de cultiu certament malaltís que desperta antigues passions, exhacerba velles picabaralles i posa al descobert alguns secrets com ja va passar de manera molt pròxima a la relativament recent "Agosto" amb Meryl Streep com a mestra de cerimònies. La pel·lícula amb format i enfocament cap a la carrera dels pròxims "Oscars" entreté, és polida i ben cuidada fins al més petit detall.El problema rau fonamentalment en el fet que la història es desenvolupa amb un ritme excessivament alentit i en no poques ocasions tot es limita a un duel entre Downey i Duvall que amb ser brillant al llarg i ample de la pel·lícula i amb escenes memorables com la del bany, acaba sent insuficient com a projecte globalment considerat. Provoca això en la part final de la pel·lícula el desenvolupament de les interpretacions secundàries resulti difuminat i tot quedi centrat en els dos protagonistes del enfrontament.Un enfrontament dur, cruel de vegades, d'alt calat, però que ens fa oblidar per moments que hi ha darrere de tot això i que ho justifica.

Amb tot, es tracta d'una brillant mostra de la dificultat en no poques ocasions de la tasca de les relacions pròximes i del descobriment dels malsons familiars.De la rectitud i el formalisme visceral de les relacions paterno-filials i dels sons esmorteits d'un passat que va poder ser però que mai es concretar.Del sentit i ambigüitat discutible de la legalitat i la justicia.De l'erosió que crea el distanciament físic i emocional.

Fet i fet Downey i Duvall surten victoriosos. El seu enfrontament se salda en taules a la pantalla i un té la sensació en sortir del cinema d'haver vist una bona pel·lícula. Més d'actors que de contingut, que recomanarem, però que amb una mica més d'enginy i soltesa, el resultat hauria estat molt més rodó, desitjable i possiblement amb quinze minuts menys si la progressió hagués estat l'adequada, amb menys aturada ideològica en part del film, amb menys retòrica i més intensitat final. No obstant això El juez cotitza a l'alça.

Qualificació 7/10