Dos a la carta

Quan un director de cinema realitza una pel·lícula molt semblant en estructura i fórmula comercial a la reeixida "8 apellidos vascos", poden passar-nos moltes coses pel cap, però el més lògic és establir comparacions. I ja se sap que aquestes solen ser odioses i innecesarias. DOS A LA CARTA perd per golejada.

La pel·lícula recorre una infinitat de molt trillades peripècies a la recerca de rialles més que somriures esperpèntiques, amb graciós basc per descomptat pel mig.

Bascos, catalans, romanesos, i altres personatges sovint variats pul·lulen per la pantalla al llarg de vuitanta-vuit minuts que sempre sol ser una bona durada per a una pel·lícula per si de cas com succeiix en aquesta cinta.

Si bé és cert que de vegades certes paradoxes tenen el seu moment de glòria i desenvolupament rialler, no és menys cert que la majoria d'escenes són d'un atabalament i sense sentit descomunal.

Cerca del riure fàcil per buscar sense cap enginy ni coherència situacions estrafalaries on l'alternança desconnexa de situacions i paisatges grinyolen molt més del necessari.

La pel·lícula recorre a estereotips actuals com ara els de la nacionalitat del personatge, l'arribisme, la tradició familiar, els ancestrals adulteris, la pobresa, els nous rics, etc, etc, etc.

A destacar la presència del nostre Sergi López de Vilanova i la Geltrú, en un paper fugaç però divertit i de la sempre agradable de veure i el seu acompanyant en algunes ocasions teatrals, Helena Pla.

Un paper a la mida de Sergi, un Sergi que demana i mereix més dels útimos rols que li ha ofert el cinema espanyol en els darrers  anys.L´escena del dinar entre eventuals compradors del restaurant val per tota la pel·lícula com també resulta hilarant la de l'enterrament de l'únic personatge que mor en aquesta rocambolesca trama .

La pel·lícula és ben poca cosa, no podem enganyar-nos ni amagar la veritat, però passa bé, resulta divertida i entreté força.

Al final surts del cinema, tens la sensació d'haver vist una nimietat, però el teu interior t'ho agraeix perquè com menys durant una hora i mitja has oblidat problemes quotidians, i aquests, ens impedeixen gairebé sempre respirar a fons.

Per si fos poc és una pel·lícula catalana, i aquells que la titllin de nyap o sobirana estupidesa, recordar simplement, que molt cinema americà amb molt més diners, no només resulta tan o més estúpid, sinó que al capdavall no permet ni riure .

Simplement fa pena,  per plorar de patetisme.

Recomanable per a tots aquells conformistes amb ben poc i amb ganes com menys de passar una estona agradable sense cap pretensió cinèfila.

Qualificació : 5/10