-
Actes reflexos
-
Francesc Murgadas
- Les Cabanyes
- 30-11-2014 19:53
Eix. Mariano Rajoy
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Veure la palla de l’ull aliè mentre s’ignora la biga del propi. Aquesta sembla ser la situació del PP quan, en el debat sobre la corrupció de finals de la setmana passada, no sols minimitza els seus casos de corrupció –amb dimissió de ministra inclosa- sinó que es permet donar lliçons a la resta de grups i proposar una colla de mesures que, a poc que s’analitzin, fan posar vermell a qualsevol ciutadà que tingui dos dits de front i intenti veure les coses amb un mínim d’imparcialitat i rigor.
Perquè revisant el, segons el PP, ampli ventall de mesures contra la corrupció, hom s’adona que moltes d’aquestes mesures son simples obvietats, altres un brindis al sol, altres una forma de mantenir l’estat de coses actual i altres, simplement una puntada de peu cap endavant en un intent de passar dies per empènyer anys i vista l’incapacitat per afrontar i resoldre el problema.
Perquè, començant per les obvietats, proposar que els bancs no puguin condonar els deutes dels partits ni oferir-los condicions econòmiques especials a l’hora de concedir-los un crèdit, exigir que els alts càrrecs, quan siguin nomenats, estiguin al dia amb el ministeri d’Hisenda, o condicionar que les fundacions dels partits estiguin inscrites al registre corresponent per poder rebre subvencions oficials, sona a ironia cap als desfavorits o, el que és més greu, a reconeixement implícit d’una situació existent que ofèn els més elementals principis d’una bona gestió de la cosa pública i que fins ara s’ha tolerat. O potser cal prohibir allò que ningú fa? Viatjar a Júpiter per exemple.
Tampoc els brindis al sol son com per donar confiança als ciutadans. Perquè dir que el govern haurà de donar comptes semestralment al Congrés dels indults que hagi concedit no garanteix que aquests siguin correctes o que es puguin fer recular si algú s’excedeix en les seves funcions. Sobretot quan hi ha una majoria absoluta que imposa la seva sacrosanta voluntat. El mateix que passa amb les declaracions de bens i drets que hauran de fer els alts càrrecs al principi i final del seu mandat. O la mesura estrella prohibint als particulars fer aportacions als partits que superin els 50.000€. Com si les propietats no es poguessin posar a nom de la dona, els fills, la tieta o el gos, i les donacions no es poguessin fer en còmodes terminis mensuals de 4000 €.
Només cal veure com la Sra. Pigem, vocal del Consell General del Poder Judicial, curiosament, no arribava als 10000€ que es poden entrar al país sense declarar, mentre la seva companya de viatge andorrà sí els superava, i en una quantia curiosament quasi coincident amb la que a la primera li mancava per fer-ho.
Vénen desprès una colla de mesures que es mostren clarament com de maquillatge a poc que hi reflexionem. Que el que busquen és intentar mantenir el status actual. Com interpretar sinó el fet que s’allargui el temps de prescripció dels delictes econòmics en comptes de declarar-los eterns, fent inútils les maniobres dilatòries dels assessors legals? O que es proposi la renovació obligada dels òrgans de direcció dels partits cada quatre anys, coincidint amb les campanyes electorals, en comptes d’imposar les limitacions de mandat, si no és per fer possible la porta giratòria interna dins d’aquestes direccions que converteixi el secretari actual en el tresorer de la propera direcció i al tresorer en secretari?
Però on la cosa ja clama al cel és en l’apartat de les puntades de peu cap endavant. Dir que cal buscar fórmules de participació dels afiliats, que cal establir el delicte de finançament il•legal o reconèixer que cal regular la figura del tresorer sona a feina no feta i a, més greu encara, feina que no es té cap ganes de fer. Perquè, que quaranta anys desprès de triar a dit executives, direccions i candidats, que vint anys desprès del cas Filesa o que dos anys desprès de la sortida a la llum del cas Bárcenas, encara es digui què cal fer, en comptes de dir què s’ha fet o s’està fent, demostra que el més fàcil segueix essent veure la palla a l’ull aliè. Ni que sigui per entremig de les bigues o les lleganyes que omplen el propi.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!