Candidatures unitàries

Em produeix una certa tristor comprovar com els meus afins, aquells amb els que m’identifico, es barallen per una puresa de proposta i una nitidesa intrínseca d’argumentari, mentre els meus discordants, en gran part els meus enemics, es posen d’acord amb suma facilitat per la rendibilitat de la seva proposta i l’ambigüitat controlada del seu argumentari. Una tristor que no aconsegueixo compensar amb el sentiment de poder anar pel món amb la cara ben alta i la consciència tranquil·la. Sobretot perquè els camins pels que hem de transitar, plens de rocs i esvorancs, no estan com per avançar cap a un objectiu somniat amb la vista posada en els estels o en el destí encara llunyà de la nostra independència.

Per això em dol comprovar com els que s’oposen a la voluntat del poble català de fer via cap a la seva independència d’Espanya (no cap a la independència absoluta que ells, en l’intent de crear confusió, s’entesten en explicar i rebatre) han tardat mig minut en trobar en el dia 6 de desembre (el dia de la constitució espanyola) la seva data fetitxe, i en els actes que el celebren el seu ritual de enaltiment de la jornada. Com l’acte de Societat Cívica que alguns ja veuen com l’acte unitari que contraposar als del Onze de Setembre dels que alguns com el PP ja s’han despenjat obertament.

Podria consolar-me veient la llavor de la dissensió en la crítica tova de la senyora Alícia Sánchez Camacho que retreia a l’increïble PSC minvant la seva absència de l’acte institucional de la Sra. Llanos de Luna, però és força evident que aquesta crítica, en tant que necessària pel PP per poder marcar perfil diferenciat, no enterbolirà unes relacions que, els agradi o no, venen marcades des de la capital del regne. Per tant, curiosament i paradoxal, en aquest bàndol, la unitat està més que garantida. Fins i tot amb l’afegitó de Ciutadans, que malda per no perdre pistonada en la cursa cap a les autonòmiques. I el més fotut de tot és que en aquest costat de la batalla, el principi de les llistes separades funcionarà. Sense necessitat d’afegir-hi noms compartits, llistes més o menys sofisticades o punts de programa comuns. Tothom sap que tots plegats son cares diverses d’una mateixa figura. El manteniment intransigent d’una unitat pàtria tranuitada i carrinclona.

I em dol molt més quan, en girar la cara cap a l’altre bàndol, el teòricament cohesionat al voltant de l’idea d’independència i que es debat entre la candidatura unitària i la unitat de candidatures, comprovo que el panorama és, paradoxalment, molt més complicat. Que els retrets, existents encara que es neguin, son de molt més calat i gens de cara a la galeria. Que les discrepàncies entre els dos grans partits que tallen més el bacallà poden ser qualsevol cosa menys toves. I que en qualsevol moment poden fer saltar pels aires les relacions i els acords que haurien de ser més sòlids que mai. Que els afegitons –que també en aquest costat del fossar n’hi ha- en comptes de treballar per afegir-se a la pinya, fan tot el possible, com en el cas d’Iniciativa, per mantenir-se’n fora. I que el procediment que s’acordi finalment per concórrer a les eleccions autonòmiques, sigui el que sigui, necessitarà d’una colla de clàusules, salvaguardes, garanties i demès que corre el perill de centrifugar la ciutadania que ara empeny per compactar la pinya, cap a la indiferència o, el que seria pitjor, cap a la ràbia. Perquè, a diferència del que passa en el bàndol dels meus discordants on la lluita contra un enemic comú agrupa voluntats sense massa reflexió sobre l’endemà de la resolució del conflicte, en el bàndol dels meus afins sembla que només es pensa en què farem un cop arribats a lloc, donant per bona l’agrupació de voluntats. Deixant de banda si anem cap a la independència en TGV o en rodalies. I fins i tot si, anant en rodalies, agafem un semidirecte o ja ens va bé que el comboi s’aturi a totes les estacions, baixadors i semàfors. Insisteixo. No estarem posant la carreta al davant dels bous? I no voldria que aquestes reflexions s’interpretessin com una argumentació pessimista sinó com una observació realista. El camí pel qual transitem i hem de seguir transitant, està ple de rocs, esvorancs i, si molt m’apureu, paranys.