Paris - Manhattan

Un Woody Allen però sense Woody Allen en arriba de la mà de la distribuidora de bons films EMON. O el que és el mateix, Allen en els últims deu minuts de la pel·lícula. Agradable i simpàtica comèdia francesa, això sí poc creïble en què una farmacèutica de gran bellesa (ella ja val el visionat de la pel·lícula, Alice Taglione) vol romandre soltera mentre tots especialment els seus pares la volen casar peti qui peti .Inexplicablement el producte ens arriba amb dos anys de retard a Espanya.

París-Manhattan, no és la típica i descerebrada comèdia americana vergonyosa i minuscefalica, sinó un divertit fresc on pul·lulen personatges que bé podrian ser d'una pel.li d´ Allen.La farmacèutica en qüestió, està enamorada, molt enamorada però del seu ídol ... .Woody Allen,no hi ha lloc a res ni ningú més, i qui en els seus moments més íntims i de debilitat és fet i fet qui l'aconsella, com H. Bogart aconsellava a Allen a "Somnis d'un seductor".

La cinta de sol setanta-set minuts es veu bé, sense estridències ni pretensions, amb alguns moments enginyosos però excessivament lleugera i falta de profunditat. S'assembla més a un divertiment entre amics que a un projecte seriós de reflexió profunda i còmica com seria una autèntica pel·lícula del mestre Allen (aquesta setmana s'ha estrenat la seva útima pel·lícula i en breu arriba ell a Barcelona per tocar el clarinet).

El cinema francès amb més o menys nivell sol ser sempre una aposta segura, o com a mínim correcta, i aquesta pel·lícula és un exponent més.

Paris - Manhattan dos dels escenaris màgics d'Allen, no aprofundeix en cap d'elles sinó que l'ombra d'aquestes dues ciutats es projecta empíricament sobre els projectes del cineasta de Nova York.

El debut de Sophie Lellouche és clar no és espectacular ni arriba a nivell d'Allen circumstància que tampoc es pretén en cap moment ni ha de valorar des d'aquesta perspectiva. Però com menys és capaç de fer-nos riure i somriure en típiques situacions d'embolics i de personatges variats que més enllà de les seves excentricitats demostren la seva humandidad incontestable.

Em quedo amb la bellíssima Taglione i amb la sensació d'haver gaudit hora i quart sobiranament sense presses però sense pauses amb uns 5-10 minuts finals que val la pena viure'ls.

6/10 . 77 minuts . França 2.012