Exodus, dioses y reyes

Com ja vaig destacar en dies anteriors, resulta totalment impossible evitar les comparacions. En aquest cas, amb l'excel·lent "Els deu manaments" de Cecil B.De Mille l'any 1.956. I encara que el gran director de Blade Runner, Ridley Scott, que dedica la pel·lícula al seu germà Tony Scott mort víctima d'un suïcidi, realitza un remake molt personal i poc complaent amb qualsevol fidelitat a l'original previ, no és menys cert que perd la batalla per golejada.I això per diverses raons.

En primer lloc per que malgrat que la pel·lícula en alguns instants resulta espectacular pels seus efectes especials, no és menys cert que el guió té més forats que un formatge de gruyere.

En segon lloc perquè realment un no encerta a comprendre com dos grans actors com Weaver i Kingsley especialment en pla estàtua hieràtica la primera i infrautilitzat el segon, que fan enmig d'aquest pamflet bíblic desencaixat clamorosament.

En tercer lloc perquè la pugna, antítesi i rivalitats dels personatges tan pròpies dels peplums, no apareix en el film per cap costat. Falta aquell regust de romanització o caracter èpic dels films legendaris de caire religiós.

En quart lloc perquè la visió del tot, equival en la pràctica a la visió del gairebé res. S'expliquen molts esdevenirs en la pel·lícula però sense la menor profunditat ni textura en el metratge.

En cinquè lloc, pel final absolutament inversemblant i increïble al qual s'arriba, fregant gairebé el ridícul, molt més apte per a "La aventura del Poseidon" o "Les set vides del gat" que desconec si existeix com film, però és el que succeeix amb els dos protagonistes que malgrat tot el que passa i mulla gairebé ni es despentinen.

Tampoc i malgrat estar molt correcte, Bale és Heston, i Edgerton com el faraó està a anys llum de Brynner, mentre Turturro sembla que encara no ha abandonat algun dels seus anteriors rols cinematogràfics amb Allen.Un faraó d'estar per casa amb poca autoritat i mestratge.

Tampoc Alberto Iglesias excel·lent músic viu els seus millors moments, i en definitiva, un es pregunta més enllà d'una certa espectacularitat i pressupost, per quina escletxa i per quin motiu s'ha escapat tant talent en aquesta oportunitat perduda.

En el seu descàrrec, el fet que els cent cinquanta-un minuts que dura l'esdeveniment, no solen atabalar. Es veuen amb distanciament, sense emoció i amb el dubte de que aquest projecte en mans de Peter Jackson o de Steven Spielberg hauria tingut un altre relleu, una altra dimensió i possiblement major espectacularitat i sense cap dubte, un contingut de base que està absent per complet en aquesta pel·lícula.

Un blockbuster espectacular per fer diners però si funciona el boca a boca sense cap dubte farà bastant menys del que els seus autors han planejat.I de ben segur serà molt just.

5/10. USA 2.014. 151 m.