Magia a la luz de la luna

Fidel de nou a la seva cita de pel·lícula per any, el mestre Woody Allen torna amb una història una mica semblant a la de "La maledicció de l'escorpí de jade".

I ho fa amb un Allen menor però no per això menyspreable. Una història divertida, entretinguda on un acreditat mag ha de desemmascarar una presumpta falsa vident. Bones interpretacions, historieta d'amor soterrat, amagat, gran vestuari ambientat en els anys 30, i una posada escena molt acurada amb grans paisatges de la Provença francesa. Enmig de tot això, els conscienciosos exàmens de reflexió i sapiència propis de les manies del director de Nova York, un director que és capaç d'obtenir el millor de cada actor i encimbellar a alguns que de no ser per Allen, mai haguessin triomfat en el món del cinema.

La trama és en tot instant curiosa i entreté amb suficiència, si bé denota des d'un bon inici una mancança absoluta de pretensions i una mica minuciós examen de les circumstàncies personals de cap personatge, purs clixés. El triomf de l'amor o el cor sobre l'arribisme i la petulància, són en definitiva el missatge principal que el director ens tracta d'insuflar, amb uns Colin Firth i Emma Stone francament en estat de gràcia que possibilita que una història amb escassa emoció i grapa no decaigui en cap instant i ens possibiliti veure un film refrescant.

La màgia de l'enunciat no es transmet a la pantalla desgraciadament perquè Allen sembla com ja en les seves últimes pel·lícules més disposat a fer exposicions a manera de divertiment entre amics i coneguts, més que de puresa i qualitat artística. Amb tot però el nivell d'aquesta producció, està per sobre substancialment del film barceloní d'Allen d'infame record, en aquest tràfec de films europeus que el director clarinestista ens ha ofert majoritàriament en els últims anys.

Fresca doncs en definitiva, entretinguda i agradable aquesta nova aportació d'Allen a la seva filmografia i al cinema. Però en contra, una història excessivament distant amb poc atractiu d'identificació i emoció, i falta també d'un punt d'energia que no de convicció, on hi ha molt marge a lo racional i gairebé cap per l'irracional.

Em quedo amb Colin Firth, per a mi, mitja pel·lícula

Usa. 2.014. 97 m.
6/10