España va bien

Aquest divendres, coincidint amb el nostre Sant Esteve i, per tant, amb els canelons que tant exemplifiquen el nostre tarannà estalviador, varem poder escoltar el balanç optimista del 2014 que va fer el president Mariano Rajoy desprès del darrer consell de ministres on, segons ell, es va certificar la bondat de totes les seves propostes. Fins el punt que, a molts, només ens va faltar la cita literal d’aquella frase que feu famosa Jose Maria Aznar i que dona títol a aquesta reflexió. Perquè Rajoy va venir a dir que ell i el seu partit son la pera. La pera llimonera. Que tot el que es proposen els surt bé. I és que, dit pel broc gros i en termes absoluts, el president va venir a dir, d’entrada, que Espanya ja havia sortit definitivament i completa, de la crisi. No seria fins que els periodistes li plantegessin els seus dubtes sobre aquestes afirmacions, que feu algunes matisacions que posaven una mica d’aigua al vi de les seves afirmacions inicials.

Però unes matisacions que, com fa habitualment la dreta, tornaven a passar el mort als ciutadans que, curts de gambals com som, no som capaços de detectar els nous brots verds que, ara sí, omplen el nostre futur econòmic. Entestant-nos en veure com a negatiu el que son avenços importantíssims. Per exemple, l’augment del salari mínim interprofessional en l’espectacular xifra de 3,30 euros al mes. O l’increment de les pensions en un 0,25% que ve a representar una pujada d’entre 2 i 3 euros al mes segons la comunitat autònoma en què ens fixem. Un increment de les pensions –i això s’ho calla el president- que es mantindrà constant durant els propers tres anys, sigui quin sigui el progrés de la nostra economia. Perquè convé explicar també que, per molt bé que vagin les coses, l’increment futur mai podrà superar, per llei, l’IPC de l’any al qual, graciosament, li podran afegir mig punt percentual.

Amb aquests vímets tan febles, Rajoy va construir, com tan bé sap fer la dreta, el cistell del seu discurs econòmic triomfalista d’aquest divendres. Argumentant que les pujades son més importants del que semblen perquè, també gràcies a ells, estem en una situació generalitzada de baixada de preus. Afirmació que tots els que passem pel supermercat o la plaça cada setmana podríem fàcilment rebatre.

Però ells, Rajoy i el PP, tenen clar que les paraules i les frases tenen el valor que tenen. I que si els dones un valor absolut mentre els altres les relativitzen, tens molt de guanyat. Per exemple, que tu no t’has de moure mentre el teu oponent varia d’argumentari intentant fer-te entrar en raó. Mireu sinó què passa amb el concepte d’autodeterminació. Nosaltres el relativitzem, ajustant-lo pel dret i pel revés a la voluntat d’un poble que no pot ser el que vol, mentre ells ho eleven a la categoria absoluta de dret d’un conjunt de pobles a seguir com estan, és a dir, a perpetuar una injustícia històrica. I mentre nosaltres fem el 9-N, ells neguen la major o, de moment i només per boca de Podemos, reivindiquen que aquest dret que demanen els catalans, és en realitat un dret dels espanyols que també han de poder dir-hi la seva.

Per això Rajoy es permet afirmar que l’economia espanyola tira cap amunt. Sense parar-se a pensar o a reflexionar sobre la ridiculesa d’apujar un 0,25% les pensions i el 0,5% el salari mínim interprofessional. Tot i saber que la progressiva desaparició dels convenis col·lectius deixen aquesta segona xifra en paper mullat, permetent que molts treballadors cobrin menys del que els correspondria si aquest límit salarial s’apliqués. I sense esmentar que el famós IPC contra el que lluiten els pensionistes està força condicionat per preus com el dels carburants i que, per tant, el resultat global, actualment negatiu, és altament enganyós.

Però clar, tenim en portes un any electoral. I el PP sap perfectament que li esperen debats i polèmiques molt intenses. I que ha de poder dir, amb la cara alta però el cul apretat i els dits creuats a l’esquena, que l’economia espanyola va cap amunt. Que està complint, malgrat les dificultats ingents que ens posa la pèrfida Europa, la seva promesa electoral de no abaixar –si més no amb els seus números a la mà- ni les pensions, ni el salari mínim. I si cal, recuperant de l’oblit la mítica frase de Jose Maria Aznar i afirmar que, malgrat la situació internacional, el comportament poc lleial de certes comunitats autònomes i les pomes podrides que està eliminant del si del seu partit, España va bien. La seva Espanya, és clar.