Carta als reis

Majestats:

Tot i les meves conviccions republicanes, la meva adscripció al bàndol democràtic em fa acceptar les decisions de la majoria i, per tant, la vostra presència al capdavant del nostre estat igual que la dels vostres homòlegs d’Orient al davant de les nostres tradicions. I és des d’aquest plantejament d’acceptació de les nostres tradicions que, aprofitant aquesta Epifania, us voldria adreçar les meves peticions, com ja he fet per correu ordinari a Melcior, Gaspar i Baltasar.

Perquè m’agradaria demanar-vos, majestat, que vos i la vostra família abandonéssiu definitivament la funció de protagonistes de les revistes de paper couché. Deixeu de dur-nos regals en forma de missatges, més o menys edulcorats, i intenteu buscar acords, solucions, camins o digueu-li com vulgueu que ens resolguin o, com a mínim, encarin en la bona direcció els nostres problemes. Que, al cap i a la fí, és pel que us paguem el sou cada mes i el que diu la constitució que heu de fer o intentar fer des del vostre despatx.

Us demano això, ciutadà Felip (perdoneu aquesta llicència republicana), perquè penso que el vostre cas podria servir d’exemple a la resta de classe política i perquè, tolerant i calçasses com sóc, tinc tendència a pensar que tothom es mereix la seva oportunitat. I la vostra no hauríeu de deixar-la passar si no voleu acabar al mateix sac que la resta de polítics. Perquè, no ho dubteu, vos també en sou de polític. Mostreu doncs a tots aquests nois instal·lats en el conformisme, la corrupció, l’oportunisme i el cofoisme, que hi ha un camí, el de la feina, el rigor i el servei a la ciutadania, que ens pot treure dels conflictes. Que no n’hi ha prou amb declaracions. Que també calen accions.

Però parlava de reis i nosaltres, qui sap si emulant el curiós model vaticà que ara té dos papes, també en tenim dos. En Felip VI i el ciutadà (torno a demanar perdó per la llicència republicana) Joan Carles. Un segon rei al que adreço també la meva carta. Sobretot perquè, apartat com està dels afers d’estat, es decideixi a posar ordre en la seva vida privada, que no sentimental.

I és que, com a cap de família, hauríeu de prendre cartes en el tema de la vostra filla Cristina i manar-li que presenti la renúncia i plegui de la seva feina com a aspirant al tron. Sobretot si, com sempre heu dit, sou tan amant de la institució que heu representat durant tots aquests anys. Perquè l’altra podria ser que, fruit de les vostres relacions poc monàrquiques, haguéssiu anat abandonant les vostres conviccions originals i abraçant les més democràtiques de l’estat republicà i que, seguint les lliçons del vostre preceptor Torcuato Fernández Miranda, estiguéssiu fent una transició com la que ell va dirigir des de les Cortes encara franquistes.

I aquí no parla el calçasses tolerant que us vol donar una enèsima oportunitat sinó l’emprenyat que té la sensació d’haver llençat quaranta anys de la seva vida suportant una pantomima i que us demana que, si és possible, mostreu el camí a tots els pares de la pàtria, presidents de partit, caps d’organització, amos d’empresa i demès baules del poder establert que descobreixin corrupcions, enganys, falsedats o males pràctiques en allò que els afecta, i que ara tendeixen a mirar cap un altre costat o a emparar-se davant d’una més que dubtosa presumpció d’innocència. Que no n’hi ha prou amb declarar que s’està avergonyit i penedit i prometre que no tornarà a passar. Cal també, com en el cas del vostre fill, actuar.

Jo, per la meva part i crec que en nom dels ciutadans, us certifico que durant aquest any que ha acabat, m’he portat, ens hem portat bé. I si als reis d’Orient els deia, en la carta que els adreçava, que havia estat un bon nen, en aquesta us dic que he estat, que hem estat, bons ciutadans. Que hem anat a votar quan ens ho han demanat. Que hem pagat –quin remei- religiosament els nostres impostos. Que hem posat tota la nostra feina, intel·ligència i voluntat en l’intent de fer funcionar millor la nostra casa, la nostra vila, el nostre país i fins i tot el vostre estat. I que, per tant, em considero, ens considerem, plenament legitimats per demanar-vos el que us he demanat. De la mateixa manera que, si no ho feu, no us estranyeu que ens acabem decantant per uns senyors que, com aquell que fa la competència als vostres homòlegs mags, venen del nord, son rics, estan grassos, son tres i, a diferència del Pare Noel, venen vestits de negre i es fan dir troika europea. O que ens llencem als braços d’un nou rei mag que es presenta amb barba, cueta i camisa blanca tot dient-nos que tot això que demanem és possible. Que tots junts podem. Vosaltres teniu la paraula.