Siempre Alice

I segueixen plovent-li premis i més premis a Julianne Moore per la seva sublim interpretació a Siempre Alice. Primer entre d'altres també importants, el Globus d'Or a la millor interpretació femenina principal en paper dramàtic, i la passada matinada de dilluns a dimarts, el cobejat Premi del Sindicat d'Actors i Productors nord-americans.

Siempre Alice ens explica la història d'una professora de lingüística que un dia poc afortunat comença a adonar-se que té pèrdues de memòria. Als seus 50 anys d'existència comença una fase prematura de malaltia de Alzheimer.I lògicament la seva vida, la del seu marit i dels seus tres fills de cop i volta desgraciadament dóna un considerable tomb cap a l'abisme.

La interpretació de Moore bé val la pel·lícula. Una cinta mesurada, exquisida en el seu plantejament, molt ben interpretada i equilibrada des del primer a l'últim dels personatges. Sense excessos, ni sensibleries, ni recursos ni trucs fàcils de ploriqueig per manipular i guanyar-se l'espectador.

Amb moments no obstant durs, pocs bé és cert, però d'un bon malsà rerefons per sortir certament tocats de la sala de cinema. No es nota el drama, es palpa, s'intueix, però et cala fins al moll.

Possiblement el film no aprofundeixi en la seva vessant introspectiva tractant d'aprofundir en els secrets d'una malaltia que segueix assotant a la humanitat, lluny en aquest sentit d'altres pel·lícules molt molt interessants sobre el mateix tema, com Amour, Iris o Lejos de ella, la primera i la útima molt reconegudes amb guardons.

Alice és Moore, Moore és Alice. Quina gran actriu Julianne Moore, quina gran sorpresa si no aconsegueix l'estatueta a la gran gala!.

Recomanable, molt recomanable el visionat d'aquest film, que no aprofundeix, però transmet, que és dolç però molt amarg, que és simple però recòndit i que convida a tractar la malaltia, la seva evolució i la baixada als inferns amb molta naturalitat.

Ni tan sols la notable previsibilitat d'aquest tipus d'arguments que no pretenen adoctrinar sinó simplement mostrar, pot enterbolir una exposició, plasmació d'escenes d'una expontaneidad exquisida que serien un calc dels que podrien succeir en qualsevol casa de veí en idèntica situació.

Siempre Alice, ens deixa tocats, més ben fets pols, del que realment va ser i ja no és, del que és però ja mai serà. Una cinta per a una profunda reflexió.

Possiblement per convidar-nos a tots a prendre'ns la vida d'una altra manera i valorar una infinitat de coses, a les que mai donem importància.

USA 2.014. 101 m.
7/10