Gràcies senyories

Gràcies a tots, encara que a les notícies només surti en Santiago Vidal, per pensar, debatre i escriure el que les vostres doctes opinions us han dictat. Gràcies per fer-ho des del reconeixement de la vostra manca de representativitat i legitimitat derivada del fet de no haver estat elegits pel poble. Gràcies per, tot i això, gosar posar els vostres coneixements i capacitat de reflexió al servei del que demana avui el poble català. Gràcies, també, per no haver recorregut a la vella argúcia dels polítics que es proclamen elegits pel poble quan tots sabem –ells també- que no son fills de la voluntat popular sinó de la decisió d’un comitè de llistes i un secretariat polític que, si no obeeixen, els reclamarà l’acta de diputat o senador.

Però, sobretot, gràcies per haver mantingut el repte quan els vostres companys de poder, els fiscals, han començat a maquinar i amenaçar per intentar posar-vos la por al cos i aconseguir de l’organisme que us mana, la vostra inhabilitació. O com a mínim la del magistrat Santiago Vidal en tant que cap visible d’un projecte que només buscava i busca, pensar, debatre i escriure el que hauria de ser la constitució d’un nou i hipotètic estat anomenat Catalunya. Perquè convé recordar que el que s’ha presentat és un projecte que hauria de ser debatut i aprovat primer per les formacions polítiques, que el podrien esmenar, i desprès per la ciutadania que hauria de ratificar-lo. 

Perquè en aquest país on vivim, aquella vella aspiració totalitarista d’equiparar la fidelitat amb el fanatisme que tantes víctimes va causar quan es va encarregar a la Santa Inquisició que la fes realitat, segueix viva. Només així s’explica que una part dels propis magistrats –si més no els fiscals- defineixin les reflexions sobre la constitució com un acte de deslleialtat a aquesta i que reclamin que aquells que reflexionen siguin foragitats de la carrera judicial. Una actitud intransigent i absurda que portaria, per exemple, als caps de disseny de les empreses industrials, a l’atur tan bon punt tinguessin la gosadia de proposar canvis de millora en el disseny d’algun dels productes fabricats. I que sembla traslluir el convenciment íntim que la nostra constitució fou inspirada per Déu des d’una perfecció que ara la fa intocable en tant que immillorable. Argument que cau pel seu propi pes quan constatem que els mateixos que neguen la possibilitat de reflexió i proposen castigar als que fan aquest exercici d’intel·ligència, reclamen sovint la modificació de la mateixa constitució. En aspectes que, curiosament, treuen llibertats als ciutadans.

I és aquí, probablement, on cal buscar l’origen de la campanya en contra del projecte de constitució catalana presentat aquest passat dissabte. En el fet que apunti noves vies de funcionament per la nostra defectuosa i corrupta democràcia. Perquè ningú que miri la realitat sense passar-la per filtres intencionats, pot negar que les majories absolutes teòricament tan bones per la governabilitat, han acabat essent una font inesgotable d’escàndols i actituds totalitàries. Per tant, ben vinguda sigui la proposta de no concedir mai la majoria absoluta, obligant així a pactar per exercir el poder. Llàstima que no s’hagi pensat en la manera que aquests pactes fossin els que el poble demandés i no els que als partits els convingués. Potser una segona volta entre els partits no guanyadors en què el poble digués la seva, podria ser una alternativa que, en comptes de revalidar al guanyador com a França, donés a la ciutadania la possibilitat d’empènyer cap a tasques de govern a un partit minoritari sense el llast d’haver de passar per l’adreçador del partit gran i més votat.

En qualsevol cas, benvingudes siguin les noves propostes. Propostes que mai farien els partits polítics, vist el que la limitació de mandats o el contracte amb els electors pot suposar pel seu funcionament, però que un cop formulades per persones cabals, poden obrir els ulls de molta gent, demostrant-los que hi ha altres maneres de fer les coses. Que ni el món ni la societat son coses estàtiques que es puguin mantenir intactes durant segles o fent-les anar on convingui en benefici d’uns pocs. La mancança flagrant en el nostre sistema electoral del mecanisme de llistes obertes, lloat per tothom però no impulsat per ningú, és una prova força evident de la necessitat d’accions com la del grup de juristes encapçalat per Santiago Vidal per fer possible la necessària evolució dels mecanismes de la política. Una acció que, a més, no ha tingut un únic resultat i que, per tant, requeriria un debat previ a l’acceptació o no per part de la ciutadania. I que apunta al cor de l’enèsim vici d’un estat que es diu de dret i democràtic, però que redueix les possibles anàlisi de pros i contres a algun debat televisiu a crits i un tràmit parlamentari on uns senyors llueixen les seves habilitats oratòries sense substanciar ni modificar res que prèviament no hagi estat decidit. Per tant, repeteixo: Gràcies senyories.