Birdman

Nou nominacions als premis Oscar i conjuntament amb BOYHOOD una de les dues grans favorites a l'obtenció del màxim guardó.

Una pel·lícula de difícil classificació o enquadrament i sens dubte un film summament arriscat i per tant una bona mesura per saber fins a quin punt els acadèmics americans efectuaran o no un pas més enllà. El relat de la interioritat personal d'un heroi cinematogràfic reconvertit en actor teatral que està a punt d'estrenar una obra centren el nucli central d'aquesta aproximació a una cinta en certa manera experimental.

Un exercici d'estil que agradarà o no a parts iguals, i que sens dubte està molt allunyada de tots els paladars i paràmetres a l'ús convencional. Cinema de quilats però únicament per a aquells grans aficionats al setè art o entesos. Abstindres curiosos de cap de setmana o poc habituals a les sales de projecció. Després d'un primer visionat, a la meva manera de veure s'imposa un segon i no ja perquè el projecte sigui inintel·ligible o de difícil comprensió, sinó perquè realment una relectura ajuda molt molt a una captació de matisos i evita pèrdues de detalls francament interessants.

Personalment la qualificaria com una pel·lícula "riu" o "torrents de manifestacions". Em recorda bastant no ja en contingut però sí en estructures a les magnífiques, Vania al carrer 42, Brazil, La Venus de les Pells o fins i tot a La nit americana que dóna títol a aquest blog des del qual escric.

Films en certa manera tots teatrals, però sens dubte és a Brazil on les coordenades estructurals més s'assemblen. Perquè fet i fet Birdman, conté un cabdal d'ingredients de gradual i depurada digestió. Surrealisme, realisme, histrionisme, interioritats personals i un cúmul de sensacions i emocions que ens referencien un cop més la tènue linia divisòria entre mons, entre situacions i la difícil percepció que en ocasions diferencia la divisòria de l'èxit al fracàs.

Excel·lent, excels, Mikel Keaton que rivalitza amb Eddie Redmanyne (La teoria del Tot). Tots dos s'han alçat ja amb el Globus d'Or en diferent categoria al millor intèrpret, i tots dos poden endur-se l'Oscar. Qui ho aconsegueixi serà una recompensa molt merescuda i el que ho perdi no un fracàs per descomptat, però si una gran injustícia. La història no recorda als finalistes per desgràcia sinó només els triomfadors.Redmayne està més intens, Keaton amb més variats registres en la millor interpretació de la seva carrera.

En definitiva, una molt recomanable pel·lícula però els grans aficionats al cinema, amb capacitat d'encaix, paciència, mesura i disposats a assaborir una bon menjar cuinat al punt i a foc lent.

USA 2.014.  118m.
8/10