La clau i el duro

Els nostres polítics sembla que sempre han tingut clar –aneu a saber si per influència catalana que aquest era l’ordre correcte per arribar a ser algú en el seu món curull d’executives, secretariats, comissions i congressos als que calia aspirar per pujar. Aconseguir primer una clau de despatx en el centre de decisió, la clau del teu despatx, era requisit indispensable per no haver de traginar cada dia els papers però també per poder mirar la resta de militants per damunt l’espatlla. Els socialistes, des dels primers moments de la transició, ho varen tenir molt clar. Aparentment, molt més clar que els altres partits.

Una anècdota apòcrifa de la seu de Ferraz explica que, quan Alfonso Guerra va abandonar les funcions de cap gros l’any 1997, no hi va haver manera de fer-lo marxar del seu despatx. Fins el punt que van haver d’habilitar-ne un altre de exactament igual per encabir-hi el nou Vicesecretari General quan, finalment Pepe Blanco en va assumir les funcions. Un botó de mostra del que dèiem abans. De la importància d’aconseguir la clau.

Desprès, un cop aconseguit l’obre’t sèsam de l’espai privat amb cadira, taula, ordinador, telèfon i altres extres més o menys importants (lavabo, minibar, taula de reunions, etc...) segons el grau assolit, es tractava simplement d’esperar l’arribada del duro. Que algú passés per aquell despatx que estalviava fer passadissos i que permetia trucar, rebre visites, escoltar propostes, conspirar. En una paraula, fer-se un futur.

I no fallava. Tard o d’hora el destí proveïa i el duro arribava. No sempre en forma de sobre però sí en forma de viatge, dieta de reunió, secretària, cadira en alguna comissió, etc... La paciència havia estat recompensada amb la clau i el duro.

En aquest escenari, la forma de foragitar als que, amb el temps, esdevenien incòmodes era clara. Canviar-los el duro per una unitat monetària major. Oferir-los una nova taula, un nou despatx amb més extres que el que ocupaven. Sempre que estiguessin interessats en seguir remenant les cireres. Perquè, sortosament, alguns cansats acceptaven gustosament tornar la clau si l’augment del duro era prou substanciós. Allò que hem acabat batejant com la porta giratòria, oblidant la necessitat de compensar l’augment del cost de la vida que fa que sigui més aviat una rampa giratòria. Una porta o rampa que, un cop superats els primers anys d’ocupació de l’espai de poder buit que va generar la política democràtica, permetia incorporar noves figures a la política sense haver d’esperar que la llei de vida actués.

Ara, amb els despatxos plens i les caixes fortes força més escurades, sembla que aquelles velles pautes d’accés a la tasca política ja no funcionen. Ara, per treure algú del despatx, cal actuar de forma contundent i radical. Canviant-li el pany. Deixant la seva clau fora de servei. Com acaben de fer-li al fins ara secretari general de la federació madrilenya del PSOE, Tomás Gómez. Amb independència de si les sospites sobre irregularitats financeres en la construcció del tramvia de Parla son fundades o no, el que fou un dels alcaldes més votats d’Espanya ha vist escapçada la seva carrera política malgrat els seus gestos inicials de rebel·lia, probablement necessaris per allò de la dignitat personal. Però que molt em temo que quedin en un brindis al sol en tant que el duro no sembla haver quedat afectat. Perquè el suposat sobrecost de les obres esmentades, tots sabem d’on acabarà sortint. De els costelles dels contribuents. Com hi sortiran els duros del Palma Arena, la Ciutat de les Arts o el Palau de la Música. Que amb les coses de menjar no s’hi juga.

I és que, també en aquest àmbit, ha arribat el temps de les vaques magres. Temps en què ja no sembla possible prendre actituds com la del ex-socialista Didac Fàbregas, ara empresari de pro i integrant de la llista Falciani amb quasi 5 milions d’euros. Actituds amb les que, aparentment, el dimissionari es desvinculava de la política per entrar en el món de l’empresa privada. Curiosament aquell de les empreses que depenien de l’administració per sobreviure a base de contractes milionaris com el de la depuradora de La Cartuja que en el seu moment el va esquitxar. Actituds en les que el sortint renunciava explícitament a la clau però sense renunciar, en nom de la llibertat de guanyar-se la vida, a utilitzar les amistats i influències acumulades durant aquells anys d’aparent servei. Que una cosa és deixar la clau al taulell i l’altra buidar-se les butxaques.