Tres en un

Vagi pel davant que aquell màgic esprai amb el qual teòricament arreglàvem els panys no era i és sinó un líquid destinat a fer que les peces correctament encaixades llisquin amb més facilitat. Una mena de vaselina que, quan alguna dent o pestell es trenca o desencaixa, no té res a fer.

Dit això, sorprèn constatar com el Tribunal Constitucional, per una vegada, s’ha posat les piles. I es declara disposat a resoldre tres recursos en un. Com l’esprai. Pel que es comenta a la premsa, una única sentència de la màxima instància judicial abordarà la llei catalana de consultes aprovada pel Parlament català, el decret del govern català que feu possible la consulta del 9-N i la Llei del 2010 derivada de l’estatut i que el govern de Rodríguez Zapatero va recórrer però que va acabar amb el vet inoperant en transcórrer els cinc mesos preceptius sense sentència ni renovació del vet, situació que ara es vol resoldre.

L’actuació del Tribunal Constitucional, també seguint el model de l’esprai, sembla que tindrà tres fronts d’actuació. Rapidesa, racionalitat i relativitat. Tres en un.

Serà molt ràpida si els magistrats no es posen primmirats en la seva decisió final i senzillament ràpida (comparada amb el que sol ser habitual) si volen filar prim. En el primer supòsit, amb la votació final abans de l’u de març, quan expira la suspensió sobre la llei de consultes. En el segon supòsit, abans de l’u d’agost i prèvia pròrroga del període de suspensió. Segona opció que ens portaria a les portes de la campanya electoral catalana i que no es descarta vist el retard d’aquesta i els interessos que poden jugar en aquells moments.

Serà racional pel que apuntava abans. Perquè serà una única sentència per tres recursos diferents. El Tribunal Constitucional sembla que, per una vegada, no es vol arriscar a que les resolucions dictades per separat puguin tenir alguna contradicció interna que doni peu a interpretacions discrepants.

I serà relativa. Perquè tot apunta a una filosofia molt clara i que, naturalment, es decanta a favor de les tesi del govern. Els magistrats sembla que tenen clar que el que cal fer és jugar amb el reglament que ara es té (llegeixis Constitució) i que en el futur, la pròpia evolució ja anirà definint els escenaris. Allò que en rugby en diuen puntada de peu a seguir. Per tant, tot sembla indicar que s’estimaran els tres recursos fent una lectura restrictiva de l’actual Constitució però que, per evitar la revolta catalana o progressista, en les consideracions que acompanyin la sentència es faran indicacions i matisacions sobre les possibles vies que obrin (o doni la sensació que obren) camins per fer possible una consulta en determinats supòsits. Sempre, però, que hi hagi un acord previ amb el govern central. És a dir, sempre que les peces estiguin ben encaixades i cap d’elles vulgui abandonar el pany. Un tres en un.

Curiosament, tota aquesta reflexió em torna a dur a un tres en un, aquest conceptual. Primer. Segons aquests senyors, una consulta no pot ser un referèndum, però, qui decideix què és referèndum i què no?. Segon. També segons aquests senyors, aquests referèndums localitzats no poden abordar qüestions relatives a la sobirania del conjunt de l’estat, però, qui defineix quines son aquestes qüestions?. Tercer. Aquests senyors sembla que definiran en la seva sentència quines son les qüestions sobre les quals es podrà fer consultes, però, son ells els que ho han de definir o aquesta és una competència del poder legislatiu? Tres qüestions que es podrien resumir en una. On rau el poder democràtic?

Sempre ens havien dit que en el poble. Com la facultat d’obrir i tancar la porta rau en el pany. Ara, pel que sembla, les frontisses i el lubricant també hi tenen coses a dir. El tres en un de la democràcia (poder legislatiu, poder judicial i poder executiu al servei del poble) sembla haver-se tornat un tres contra un on el poder legislatiu, el poder judicial i el poder executiu busquen la manera de fer la seva santa voluntat en contra de la del poble al qual, si més no formalment, han jurat o promès servir.