Perdiendo el norte

Perdiendo el norte o perdidos al norte, a Alemanya concretament, podria ser el títol també d'aquesta pel·lícula en la recerca pura i dura de la reedició de l'èxit de 8 apellidos vascos.Idéntics paràmetres, estructura i caligrafia.

Humor fàcil, groller, previsible, tòpic i de barriada, per a aquesta comèdia descerebrada i poc enginyosa, amb forts tints de crítica sexual, social, personal i laboral molt també en l'estratègia d'Antena 3 on es busca connectar amb un públic ampli de tota edat amb predomini d'una franja predominantment d'espectadors entre els 15 i 30 anys.

Perd no obstant el colze a colze amb la pel·lícula més taquillera de la història del cinema espanyol, per que el que en aquella era espurna, salsa, originalitat i certa curiositat, aquí aviat denota que és una còpia de baix calat però amb certes reminiscències a la ja esmentada que aviat decau davant de tanta previsibilitat i guió de tòpics de baixa estofa i menys originalitat.

Tanmateix això, té dos molt bons moments. Un, la paròdia des les banyes a la festa de Nadal, i una altra, el petó dels dos personatges en el mur amb Lenin a l'esquena, escenes molt aconseguides. Tampoc cal cridar-se a engany. Els que agradin d'aquest humor de vegades entretingut i bastant  foll, veuran satisfetes les seves expectatives encara falti aqui un actoràs per a l'ocasió del tarannà i nivell de Dani Rovira.

Es troba a faltar també en aquest tercer llarg de Nacho García Vellila, més paper per Carmen Machi i Javier Cámara, dos bons actors, qui ja va col·laborar aquest últim amb Velilla a Fuera de Carta, i també sorprèn la intervenció de José Sacristan, no perquè generi dubtes, sinó perquè la seva intervenció tangencial s'agafa amb calçador i no sabem en realitat quin tipus d'enfilada té en tot aquest entramat més enllà de situar aquest extraordinari actor en un paper alimentari o de favor absolutament innecessari en la pel·lícula.

Perdiendo el Norte, resulta al capdavall un producte d'estar per casa sense pretensions ni cap qualitat cinematogràfica. Bast i tosc però amb capacitat d'entretenir i de fer les delícies d'aquells espectadors molt majoritaris que van a sales de cinema amb un nivell d'exigència escàs, i amb la simple intenció de desconnectar un parell d'hores per oblidar totes les penalitats diàries i quotidianes .

El pitjor potser consisteixi, és que si aquest és el cinema espanyol que volem i consumim, apanyats estem.

ESPAÑA 2.014
102 m.
5/10