Rellegint Espriu

Fa molts dies que, quan llegeixo als diaris o sento a les emissores de radio, informacions sobre les cada cop més freqüents i virulentes picabaralles entre Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya, em venen al cap aquells versos de Salvador Espriu on predicava que A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol. Uns versos amb els que sovint -com aquells on el poeta sospirava per allunyar-se nord enllà i dels que, curiosament, tendíem a eliminar la referència a la covardia que el poeta posava per davant de totes les altres virtuts seves i de la seva terra- havíem defensat el nostre camí cap a la llibertat.

Perquè, si fem cas de les informacions que ens arriben, la pedra a la sabata que tiba cada cop més aquesta relació, té nom i cognoms. Josep Antoni Duran i Lleida. Ell és qui, amb les seves oportunes absències i inoportunes declaracions, sembla entestat en tibar la corda. Fins i tot impulsant una suposada plataforma que, finalment i com intuïa la majoria de la gent, ja té estatus de partit polític. I qui dóna sentit a la relectura del poema de Salvador Espriu.

Ara sovintegen les comparacions de la coalició nacionalista de CiU i el seu tarannà dels darrers temps, amb la marxa d’un matrimoni d’interessos progressivament contraposats i el seu inevitable camí cap al divorci. Més encara quan un dels membres de la parella, naturalment Convergència, ha trobat afinitats amb una tercera persona, naturalment Esquerra Republicana, amb qui, tot i no compartir totalment ideari, es sent més còmode en el dia a dia i a qui aquesta setmana ha ofert tres llocs a la taula de decisions. Indirectes però importants en el procés cap a la independència que Duran i Lleida sembla rebutjar. Comparacions que, al meu entendre, desenfoquen el problema. Perquè una coalició que enguany hauria de celebrar el seu 37é aniversari i que només hagi estat capaç d’arribar a federació quan en complia 23, és com un matrimoni que no posés una escriptura de propietat en comú –i encara amb reserves- fins que complís les noces d’argent. Vosaltres en diríeu matrimoni?

Cal acceptar doncs que CiU fou, en el millor dels casos, un matrimoni de conveniència on s’aplicà allò tan català de la separació de bens. Per això ara, quan Convergència llença una OPA hostil sobre un d’aquests bens separats, els militants, Unió Democràtica munta en còlera i reclama el seu dret a fer el que li agradi. Com si durant tots aquesta anys, CDC no hagués anat de bracet amb els seus amics de l’Internacional Liberal mentre UDC compartia reunions i actuacions amb l’Internacional Demòcrata de Centre. Per això, un té la sensació que en el fons, el que hi ha en l’actitud de Duran i Lleida i els dirigents més afins, és una mal interpretada i pitjor digerida humiliació de UDC per part de CDC. Com si en els darrers congressos, la militància democratacristiana s’hagués comportat com un bloc sense fissures.

La resposta sembla, a més, cada cop més desconsiderada i pensada per fer mal i no per buscar resoldre el problema de forma tranquil·la. Perquè dir que UDC es plantejarà el tema del full de ruta –casus belli de la possible ruptura- desprès de les eleccions municipals és abocar al país a una situació kafkiana. Què passarà si UDC, com sembla, es despenja del procés sobiranista? Què farem amb totes aquelles llistes electorals on hagin compartit elecció els dos partits? Les convertirem en altres tants matrimonis de conveniència?

I tot per la voluntat i la tossuderia d’un senyor. Un senyor al que tothom augura un futur immediat fora de la política però que, curiosament, tot i haver compartit poder durant molts d’aquests 37 anys, no ha estat mai ni tan sols esmentat en tots els afers que ara llasten el procés cap a la independència. En un partit que si ha tingut implicacions, i més que serioses, en altres afers de corrupció econòmica. A veure si al final, això de passar més temps a Madrid que a Catalunya resulta ser un antídot contra les fòbies i maledicències de la premsa espanyola. Potser un català manant a Espanya però des de Madrid, no es veu amb tants mals ulls com els que manen des d’aquí. O potser no mana i el que fa és, simplement, seguir els consells de Salvador Espriu quan continuava en el poema tot dient-li a Sepharad: Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills?