Som-hi

O potser hauríem d’emprar el més escatològic eixuga’t i tornem-hi per reflectir amb més exactitud el panorama polític que es presenta als nostres països i nacions –totes- un cop superats aquests dies de recolliment i reflexió al voltant de la figura del Messies patint i essent escarnit per tothom. Una figura en la qual no hauríem de veure cap reflex ni del president Mas ni de Dolores de Cospedal, tan criticada, la pobre.

Perquè a poc que ens fixem en tot plegat, queda clar que la situació torna a ser la que varem deixar aparcada el diumenge de Rams, només que amb una setmana menys per la data decisiva (decisiva?) de les eleccions municipals.

Unes eleccions municipals a les que el tràiler de les autonòmiques andaluses va voler atorgar caire de transcendentals en tant que semblaria que poden confirmar uns certs vents de canvi albirats a les terres de Maria Santíssima, però que ara, fet i debatut, no semblen haver canviat massa coses en el panorama global. Si més no, de moment. Perquè el PP de Mariano Rajoy sembla haver suavitzat les seves relacions amb Ciutadans, però sense arribar a la cordialitat, de la mateixa manera que el PSOE comença a tractar a la gent de Podemos de igual a igual però amb el tarannà del soci fundador que acull a un nou ingressat a la societat. Molt poc canvi per tanta promesa.

Ara queda per veure la gran incògnita. Una incògnita, la de l’enfocament de les municipals, sobre la que no cal que ens fem massa esperances. Perquè, si bé es cert que, des del punt de vista teòric, la situació pot ser molt diferent si els grans partits encaren aquestes eleccions com un pròleg de les generals, convertint així les andaluses en el pròleg del pròleg d’un hipotètic canvi, o bé les deixen reduïdes al que son i segueixen el seu tarannà de cada dia, també és fàcil constatar –ho veiem dia si i dia també- la capacitat camaleònica dels partits i coalicions de passar del blanc al negre sense posar-se vermells.

Per tant, si els convé, ens explicaran que les municipals son unes eleccions de proximitat, de veïnatge, en les que els partits no volen entrar, en les que es poden donar aliances i rebuigs sorprenents i que, per tant, no tenen més valor que el que tenen en el seu lloc d’origen, no essent, per dir-ho d’alguna manera, ni extrapolables ni sumables a nivell nacional. Però dos minuts desprès, ens voldran convèncer de la gran transcendència de les eleccions a ciutats capital com Madrid, Barcelona, Sevilla, València, etc.. per la capacitat d’incidència que tenen els seus resultats a nivell nacional.

I així, com qui no vol i en aquest anar i venir de la transcendència a la banalitat, arribarem al dia d’encetar la campanya electoral, al dia de les votacions i al de la constitució dels Ajuntaments electes que precediran –curiós no?- a unes noves vacances al final de les quals els resultats d’aquestes municipals ja estaran digerits, interpretats, reinterpretats i justificats i, per tant, permetran tornar a començar el cicle de treure valor a les que ja seran passat i carregar transcendència a les que estaran per venir, és a dir, a les generals que en teoria han de capgirar definitivament el país.

Potser per això a Madrid estan tan emprenyats amb la convocatòria de les eleccions catalanes del 27 de setembre. Una convocatòria que els alterarà els plans, que els obligarà a retallar les, segons ells, merescudes vacances.

Però, mentrestant, els ciutadans seguirem escoltant els missatges dels partits, pensant en els programes que ens ofereixen, valorant les opcions que estaran al nostre abast i decidint el nostre vot. I tot plegat, amanit amb la campanya de la declaració de la renda que d’aquí uns dies ens anunciaran. Perquè nosaltres no tenim capacitat per veure blanc el que ahir era negre. Ni per mirar cap un altre costat quan tenim problemes interns com els del PP o del PSC a l’hora de fer candidatures. Nosaltres hem de seguir al peu del canó. Fins i tot pensant en què farem quan tornem de vacances. En el que farem avui o demà. Per tant, no patiu, agafeu la realitat per les banyes i som-hi. Fins el dia que ens cansem i, quan ens demanin opinió, nosaltres també mirem cap un altre lloc i fem com qui sent ploure.