Qui té por del llop Rajoy?

Parafrasejant la cançó dels tres porquets que va immortalitzar Disney en una de les seves Silly Symphonies que, per cert, va guanyar un Oscar, podríem dir que tothom. Si més no dins del Partit Popular i pel que hem vist aquesta darrera setmana.

Perquè, tot i la patacada que el partit ha rebut a Andalusia i que en bona part és culpa de qui va elegir el candidat, és a dir Mariano Rajoy, i tot i acusar-lo per terra, mar i aire –però en veu baixa- de pusil·lànime, de tenir por al directe i d’amagar-se darrera del plasma, a l’hora de la veritat, ningú del seu partit ha piulat.

Una situació que ve de lluny. Perquè convé recordar que, quan feu una furtiva aparició muntat en bicicleta (un cameo) en una sèrie de televisió que, pel que sembla, no recordem ni jo ni Google, tothom va ironitzar sobre ell, augurant-li una vida política més aviat efímera. El mateix que feren quan uns anys desprès i ja com a ministre d’educació, va sortir a la sèrie Jacinto Durante Representante. Fent, irònicament, de ministre d’educació i facilitant tràmits a un amic seu frare. Curiosament, el poc dretà Juan Luis Galiardo. Doncs bé, malgrat això i els populars hilillos de plastilina, Jose Mª Aznar va dipositar en ell tota la seva confiança elegint-lo successor. I sense que ningú piulés ni gall ni gallina.

Ara, uns anys desprès, amb una majoria absoluta que sembla que podria fer figa, envoltat de dolents del seu propi partit que semblen entestats en ensorrar el país i el PP fent-lo tornar a les catacumbes, amb els ministres dividits –segons es diu- en dos sectors encapçalats per Sáenz de Santamaria i Ana Pastor, i amb més de mitja Europa que l’accepta a les reunions però que sembla que no el valora ni escolta gaire, Mariano Rajoy torna a concitar un misteriós silenci entorn a la seva persona que em fa pensar que tots li tenen por.

Perquè ara que fins i tot Aznar li ha mostrat el seu menyspreu de forma força evident i que s’ha permès criticar-lo obertament, insisteixo, ningú piula. Bé, si exceptuem la folklòrica i inclassificable Esperanza Aguirre.

Què té doncs Mariano Rajoy que quan, vist com Andalusia i Extremadura es tiren els plats pel cap, convoca la Junta Directiva Nacional, aquesta l’escolta en respectuós silenci –només trencat pels preceptius aplaudiments destinats a deixar-li beure aigua- i aixeca la sessió sense deixar parlar a ningú més?. Ni tan sols a la diputada per Madrid Cayetana Álvarez de Toledo que sembla que volia preguntar alguna cosa i va haver-ho de fer a través d’un article a la premsa. Què sap? Quina informació o informacions té per aconseguir aquests silencis còmplices dels seus companys de partit que ni tan sols la dreta més abrupta creu sincers? Serà en el fons Bàrcenas el seu home pont cap a aquesta impunitat interna? La seva assegurança de vida política? Potser per això li demanà en el seu moment que fos fort i tingués confiança?

Perquè, fins i tot els que podrien haver-li estat una ombra en aquest camí per la llum de la majoria absoluta, han desaparegut sense piular. On és aquella esperança blanca de la dreta espanyola civilitzada que fou Alberto Ruiz Gallardón? Com s’entén que encara no hagi estat cridat per les sirenes editorials (com José Bono) a explicar interioritats més o menys sucoses a canvi de la glòria més o menys literària? Com és que ha acceptat en silenci veure com allò pel que fou defenestrat torna al programa del PP com si mai n’hagués sortit, i fins i tot superant-ho amb el concepte ara proposat de que l’avortament no sigui ni tan sols un dret?

Torno al cinema. I a una pel·lícula de Pedro Olea, El bosque del lobo. La història del darrer lobishome (= home llop) documentat i executat de les terres gallegues, Manuel Blanco Romasanta, que interpretat per Jose Luis López Vázquez es convertia en licàntrop les nits de lluna plena. Perquè potser el secret de tot plegat està en que Mariano Rajoy, també gallec, no és un llop els 365 dies de l’any, però sí que, quan arriba la lluna plena, pateix transformacions estranyes que el fan fugir dels focus de les compareixences, li canvien el caràcter fent-lo més agressiu i el fan udolar a la lluna tot enyorant èpoques passades de la seva Galicia natal. Perquè convé destacar que aquest cap de setmana, quan es preparava i decidia la Junta Directiva Nacional (per cert, no reunida des de feia dos anys, és a dir, des que el PP té majoria absoluta) la lluna feia el seu ple. I clar, potser ningú va gosar dir res per por a les queixalades del llop major. Del líder de la manada que els havia convocat.

Vaig a mirar amb atenció la gavina de l’escut del PP. M’ha semblat veure que algú li ha penjat una cabeça d’alls al voltant del coll.