Mestres en el punt de mira

Després dels darrers resultats de les proves de competències bàsiques de quart d’ESO, les autoritats han observat que els resultats en geometria estan molt per sota del que seria desitjable. El problema quan ets conseller d’ensenyament és que no pots no fer res. Segurament la solució més intel·ligent seria asseure’s tranquil·lament a l’ombra dels tarongers del pati, tenir una conversa relaxada sobre si “Boyhood” és o no és l’adaptació cinematogràfica d’”en Teo agafa l’autobús” amb els teus assessors –jovenets que estaran d’acord amb tu en tot- que per alguna cosa cobren i deixar que els mestres, que també han vist els resultats i, en principi, són capaços d’interpretar-los, facin la seva feina. Clar que això no és políticament admissible; el gestor polític ha de donar una resposta en forma de disposició, de reglament, d’ordre, de llei, de declaració o d’alguna cosa per l’estil.

Repassem què succeeix quan hi ha problemes, com reaccionen les autoritats de manera habitual, quin és el seu protocol, si és que n’hi ha algun. Les entitats financeres fan fallida i ens encolomen un deute de dimensions juràssiques, però no es veu que els responsables compareguin, no es percep que el conseller d’economia plantegi cursos de reciclatge per als seus directius –per no parlar de si seria convenient un procés més sagnant-. La sanitat pública es desmunta, les nostres dades mèdiques són objecte de mercadeig per part dels seus responsables amb el vist-i-plau d’una majoria parlamentària, però no percebem una actuació ràpida, eficaç i contundent contra aquests fets, no es destitueix ningú, els esdeveniments segueixen el seu curs com si res. L’atur juvenil està en xifres pròpies del tercer món, però no sembla que el conseller del ram renyi els empresaris, ni que els prepari una nova legislació per evitar-ho –ans al contrari-, ni que els faci passar per uns seminaris de formació moral i ètica. Sobta, davant aquests precedents, com és que quan els alumnes no saben prou geometria, automàticament es preparen uns cursets de reciclatge per als mestres en aquesta matèria –la UOC ja deu estar fent números de quants euros li entraran per aquesta nova via- i s’anuncia una guia per a l’ensenyament que serà redactada per la conselleria i que seria alguna cosa així com la Bíblia –en el sentit de llibre sagrat- per a salvar aquesta penosa situació.

Diguem-ho clar: els mestres són professionals de segona categoria; no es creu en la seva capacitat per portar a terme la seva feina. Se’ls ha d’estar a sobre permanentment per rastrejar les seves mancances –seves, no dels alumnes- i apedaçar tot allò que es pugui salvar. Se’ls ha d’ensenyar, portar de la maneta, posar inspectors i legislar fins a extrems paranoides tot el que faci referència a la seva activitat. A la que et despistes, patam! Cagada segura. A més són uns ganduls que només s’hi van posar per fer vacances!

Per què tothom s’hi atreveix amb els mestres? La veritat, no ho sé, ara bé, sense que sigui una raó definitiva, està clar que un dels motius és perquè ens deixem. Som un col·lectiu dividit, acomplexat, atuït, mesell; format en un sistema que ja no existeix per a unes reformes que ja van caducar, amb unes idees pedagògiques que ja no estan de moda. I malgrat tot, som la millor garantia que tenen molts infants i adolescents per aprendre quelcom de profit per a la vida. Som els màxims responsables de la cohesió social del país. Som els qui estem amb ells sis o més hores al dia, nou mesos l’any; en molts casos més que els seus pares. Voldríem que se’ns respectés, no que se’ns parlés de respecte.