A l'escola hi són tots

La reflexió més dolorosa sobre el món educatiu es pot fer mirant pel retrovisor. Observem els adults d’avui dia i pensem, siguem conscients, que tots ells i elles van ser durant un temps escolars en una aula amb uns mestres i uns professors. Tots. Cristine Lagarde, Marine Le Pen, Rodrigo Rato, Jordi Pujol, Boi Ruiz, Wert el trapella…

No tenen res a veure, que no se m’interpreti per aquí, però també van ser uns infants adorables, moníssims a les seves classes, el petit Adolf, Benito, Francisco, Josif, Ossama…

A l’escola hi són tots. Alguns, de grans, necessitaran assistència psiquiàtrica o fins i tot estaran internats, però no pas en edat escolar. Altres estaran complint condemnes a la presó, alguns per crims horribles que ens fan esfereir; però, no ho dubteu, amb tretze anys estaven en una escola. Hi ha persones adultes que viuen presoneres d’addiccions o que se’n van a lluitar amb l’estat islàmic, o bé venen armes o especulen en borsa, n’hi ha que decideixen desnonaments, que maltracten, que abusen. Tots, uns anys enrere, estaven en una aula.

Potser seria desitjable que quan són infants poguéssim detectar aquestes futures perversions, ara bé, això és d’una banda impossible per a una escola amb els mitjans que tenen les nostres i, d’altra banda, en molts casos indetectable. No es pot preveure sempre a partir de l’observació i el coneixement detallat d’un torrent d’alta muntanya si en un futur causarà inundacions a la terra baixa. No es pot saber quins afluents rebrà, quines tempestes l’alimentaran, quins obstacles trobarà en la seva llera. No vull dir si és bo o dolent que sigui així, però en molts casos el futur de les persones és una caixa tancada per als observadors presents.

Algú dirà, amb raó, que valdria la pena treballar amb aquells que ja se’ls veu en situacions problemàtiques. No els podem preveure tots però n’hi ha alguns que sí que veiem amb trastorns, amb problemàtiques personals o socials. És cert. Però, qui ho fa? Com es pot fer? No es pot deixar aquesta tasca delicadíssima a les mans dels mestres i professors. No som capaços de distingir la raresa respectable d’una persona de la patologia social, no som els professionals indicats per separar el freak del malalt. Estem entrenats per respectar les diferències i emmotllar-nos-hi en la mesura que sigui possible. Algú ha de donar-nos un cop de mà.

La capacitat de l’escola, la seva potència formativa, no ha estat mai suficient per arribar a aquest nivell d’assistència –es calcula que la incidència de les malalties mentals en els escolars és d’un 20%- ; ara, amb les retallades en personal i recursos, encara menys. Haurem de fer el mateix o més amb menys recursos –deia la consellera en un intent patètic d’encoratjar els professionals-. Sí, és clar, però només serà cert a partir d’una reducció burda. De càmeres fotogràfiques n’hi ha moltes i, certament, totes fan fotografies. La que et compres en un quiosc i que és d’usar i llençar i la réflex d’última generació. Segons com ens ho mirem totes fan el mateix, però no és el mateix, oi? Hi haurà un professional excel·lent de la fotografia que farà una obra d’art amb quatre canyes i una espardenya, enhorabona. Això no obstant, no es pot sostenir un sistema en la creença que tothom pot ser Miserachs, Català Roca o Colita. Recursos. Eines. Personal. Ah! I prioritats clares i compartides. Què és més important, millorar PISA, la revàlida d’en Wert el trapella o formar persones?