Educació: un món de contrastos

Un dels “secrets” del model finlandès és que els alumnes treballen menys dies a l’any i no tenen deures, segons podem llegir a la Vanguardia del dilluns quatre de maig. El mateix dilluns, l’extravagància del dia arriba des dels Estats Units: la policia arresta un infant per no fer els deures, la seva mare l’havia denunciat. Desconec de quin delicte es pot acusar a aquest heroi, a aquest màrtir de la causa, però pronostico que d’aquí a uns anys hi haurà instituts amb el seu nom.

El model espanyol –i el català també- està molt lluny de poder comparar-se amb el dels finesos. Aquí es dediquen a les classes més hores que en qualsevol altre país de la Unió Europea, hores a les quals s’han d’afegir les dels deures –habituals en la pràctica totalitat de les escoles- i les que les famílies que s’ho poden permetre inverteixen en acadèmies d’anglès i classes de repàs. La nostra és una educació extensiva, llarga i ampla com la Meseta; s’educa per hores, no per continguts. Els crèdits universitaris equivalen a hores de classe, no pas a coneixements o competències adquirits. La unitat fonamental de mesura de l’educació a casa nostra és l’hora. Un bon alumne és aquell que hi dedica moltes hores. Un alumne que aprova sense dedicar-hi ni un minut és un gandul o un galtes, no pas un talent innat. Quan volem potenciar algun aspecte com ara l’anglès hi dediquem més hores i ja està. Us imagineu una manifestació del sindicat de professors demanant menys hores de classe al curs? La nostra imatge de vividors arribaria a la categoria de controlador aeri. No seria d’estranyar que l’exèrcit ocupés les escoles i es dediqués a impartir les classes com va passar amb aquell col·lectiu abans que el desactivessin a cop de normativa.

Hi ha dies que m’indigno profundament amb la meva professió. El meu fill arriba a casa i m’explica despreocupadament que avui no han fet gran cosa. Han parlat del cap de setmana, han vist una pel·li sobre la primera guerra mundial, han fet un debat sobre la solidaritat, han preparat el festival de fi de curs i han suportat una xapa sobre nutrició vegetal de la qual no sap repetir-ne absolutament res. Això sí. Per demà ha de presentar tots els exercicis de la unitat 7 del llibre de socials, més una redacció en anglès. Si li pregunto “fill meu, què has après avui? Explica’m alguna cosa interessant” segur que rebufarà i em recordarà que la seva vida no és la d’Indiana Jones, ell només va al col·le.

D’acord que a l’escola els formin en valors i facin activitats fora de les tradicionals, però que no ens encolomin als de casa la feina feixuga, monòtona i tradicional! Substituir el model extensiu, basat en repetir fins a l’extenuació les mateixes coses tot esperant que algun dia siguin escoltades, per un model intensiu seria el punt de partida per anar-nos apropant a un model educatiu basat en el sentit comú. A l’escola no s’hi va a estudiar ni a treballar ni a fer fitxes ni molt menys a complimentar avorridíssims exercicis sense cap al·licient. A l’escola s’hi va a aprendre. Aprendre és divertit. No li cal cap més guarnició, és engrescador per si mateix. A casa s’hi fa vida; es juga, es conversa, s’endreça l’habitació, es passa una estona avorrida o es descobreixen altres coses diferents, que només són pròpies de la família de cadascú. I és que no sóc gandul, sóc endreçat.