Educació artística. Una inutilitat imprescindible

Divendres vint-i-dos de maig. Inauguració de l’exposició de treballs dels alumnes de l’acadèmia Amarts de Sant Sadurní d’Anoia a la Biblioteca Ramon Bosch de Noya. Ple. Xivarri de gent que comenta i passeja pels passadissos. Entre els llibres de ciència aplicada i la secció de música, el públic no s’està de fer exclamacions i de lloar la feina dels seus petits artistes –alguns, no tan petits-. La canalla corre entre la narrativa castellana i la psicologia, filosofia i pedagogia. Al costat, tracten de seguir estudiant, hi ha alguna deserció. L’espai ha estat, d’alguna manera, violentat. Que es serveixi un refrigeri, que es brindi amb cava i que la regidora de cultura ens dirigeixi unes paraules tampoc no ajuda a l’ambient de recolliment silenciós que hom s’espera d’una biblioteca.

Clar que si no hi havia altre remei… Algú comenta que la Fassina seria un emplaçament molt més adequat, però s’hi ha de celebrar el debat entre els candidats a l’alcaldia. Sembla que és raó suficient. Costa trobar un espai per a l’art i, quan es troba, si hi ha conflicte, ja sabeu qui sortirà perdent. Que no es podia celebrar el debat amb els quadres penjats a les parets?

El que ens passa amb l’art i amb els artistes és força enrevessat. D’una banda hi ha l’esquizofrènia total entre el preu i el valor, es poden pagar fortunes per obres a les quals no som capaços d’atribuir cap valor. L’art com a objecte dins un mercat irracional que fa que s’allunyi de la gent. D’altra banda hi ha l’admiració cap als artistes que conviu amb tota naturalitat amb el desig, ancestral i pagès, que cap dels nostres fills ho sigui; al cap i a la fi, l’art no s’ha tret de sobre la imatge d’activitat sospitosa, d’aixecada de camisa constant, de refugi de vividors i bohemis de casa bona.

No és doncs estrany que a nivell educatiu reproduïm el garbuix mental que tenim com a societat. Els ministres i consellers encara no s’atreveixen a eradicar l’art de les escoles –afortunadament- però tampoc li importa a ningú el que es faci a aquest nivell. Les proves PISA no ho mesuren, les proves de competències bàsiques no ho contemplen. Una flagrant incultura en matèria d’art és gairebé un senyal de saludable productivitat tecnològica. La sensibilitat, entesa com a facultat, com a tret de la nostra naturalesa, s’està extingint. La seva pèrdua equivaldria a la desaparició d’un llenguatge universal, una mutilació mental que ens deixaria més embrutits, més afeblits, més isolats.

Ens tornem tan ignorants que fins i tot molt sovint quan volem ensenyar educació artística ens sotmetem al dogma mental que ens mana fer, produir, saber fer, ser eficaç. Els alumnes han de tenir aquest dibuix acabat, aquesta tècnica practicada, aquella fitxa complimentada. Ens oblidem que l’art no és això. No té a veure amb la productivitat ni amb l’eficàcia sinó amb la capacitat de transmetre i d’emocionar.

Com tantes altres falles del nostre sistema, una educació artística de qualitat s’ha de buscar, molt sovint, fora de l’escola; com la música o com l’anglès. La meva enhorabona a la Cecília i l’Antonio per la tasca educativa que porten a terme, perquè ho fan des de la sensibilitat i, fent-ho, ens donen a tots una lliçó d’humanitat.