Un bitllet per al Concorde, si us plau

Alguna cosa profunda s’ha trencat en el món en aquests anys en què jo hi era. En el món de quan jo era petit l’optimisme era una condició antropològica fonamental. Només ens preocupava que el cel caigués damunt els nostres caps, com als irreductibles gals, en forma de mascletà atòmica. Però tot i així, encara érem prou agosarats com per pensar en refugis antinuclears. Com si valgués la pena salvar-se d’una trinxada mundial d’abast planetari per conviure amb els escarabats –segons diuen els únics possibles supervivents-. Com si d’un mal moment es tractés i un cop passat tornem-hi, a la feina, a la reconstrucció, a viure que són dos dies! En el món de la meva infantesa, els invents, els descobriments, tenien repercussió en la vida de les persones; hi havia una cadena invisible que unia el saber amb la societat. Fleming va descobrir la penicil·lina i la gent va començar a guarir-se de les infeccions, la televisió va entrar a totes les cases després de la ràdio, el cotxe, el telèfon, el plàstic, el pa de motlle o els cereals per esmorzar.

El Concorde va ser, que jo recordi, el primer símptoma del trencament d’aquesta cadena, de la malaltia del nostre temps. Som capaços de volar a velocitats superiors a les del so però ja no ho fem. Per què? Per certs interessos comercials no massa clars que acaben imposant-se. Amb l’excusa d’una pretesa seguretat –serà que els avions més lents no cauen, oi?- vam deixar per primer cop una tecnologia coneguda fora de l’abast de la gent, de la gent corrent vull dir.

De vegades s’ha volgut veure en el Titanic una metàfora del seu temps, un preludi de l’esfondrament general que s’esdevindria al cap de pocs anys. L’orgull humà humiliat per un simple bloc de gel a la deriva. Però no era orgull únicament, era també la fabricació a baix cost, el desig de publicitat, la manca de mitjans com ara uns prismàtics per als vigies… Abans de salpar, algun alt càrrec de la companyia va deure animar als mariners dient-los que era un orgull participar en aquella tasca històrica però que haurien de fer el mateix amb menys, que més endavant ja ho arreglarien, els sona?

El Concorde com a metàfora del moment present em sembla molt més encertada. També va patir un accident, però després d’un munt de vols sense cap incidència i encara provocat per una peça deixada a la pista per un altre avió. Paguen justos per pecadors, sembla que ens diu el seu morro inclinat i punxegut. També avui abandonem o, senzillament, no escoltem, no transferim a la societat, tot allò que ja sabem. Hi ha raons més importants que el progrés i el benestar, principalment, el benefici econòmic. Tenim els coneixements en medicina més avançats de la història però, per primer cop, quan trobem un remei ens preguntem pel seu cost, el fem pagar i finalment no arriba als malalts –aquí encara és notícia, però als països que arrosseguen deutes des de fa anys és habitual-. Sabem alimentar moltes més persones, milions de persones més, ara bé, com que no s’ho poden pagar al preu que fixa un especulador des de la borsa de Chicago doncs res, la fam d’uns és el lucre d’altres. Sabem com ensenyar els nostres alumnes: grups més reduïts, més personal, bona preparació, especialistes en psicologia, atenció personalitzada… ara bé, resulta massa car. Podem fer un munt de coses sabudes i comprovades però… costen diners; o sigui, que farem el mateix de sempre amb menys, els sona?

La raó per la qual existeixen els estats era garantir una sèrie de drets, drets que es consideraven naturals, propis de cada ésser humà pel sol fet de ser-ho. La raó per la qual existeix Espanya avui és pagar una sèrie de deutes astronòmics que passen per sobre de qualsevol dret dels seus ciutadans. L’existència d’un estat català tindria com a objectiu exactament el mateix: pagar una sèrie de deutes durant les properes generacions. La filosofia política passa a primer pla, però malauradament no hi ha ningú, fos en negre. On és la intel·lectualitat? Banalitzada en tertúlies subvencionades o ignorats en despatxos universitaris i assemblees.

Sona la sirena de final del pati. L’escola i la fàbrica, els únics llocs on la sirena regeix el temps. Bé, l’escola, la fàbrica i la presó. La fàbrica ja no és ni el referent ni el model del que era fa cent anys. L’escola? Vèiem molt clarament què és el que no volem, però no tenim una idea prou definida sobre quin és el model de futur. Ni una idea, ni facilitats per tenir-la, ni polítiques que ho afavoreixin, ni recursos per oferir una qualitat acceptable ni, de vegades, coratge per enfrontar tot el conjunt.