I per què no obligatori?

Reprenc la reflexió de la setmana passada (els compromisos estan fets per complir-los) sobre les dues premisses que, tot i ser permeses i acceptades, vicien el sistema electoral. En concret sobre la segona, just enunciada. La manca d’arrelament territorial que, al meu entendre, obre la porta a diverses irregularitats de les que les més flagrants son les llistes fantasmes i els candidats imposats des dels àtics dels partits als residents de la planta baixa, és a dir, als ajuntaments. Però que també pot revestir formes tan vergonyants com les que va utilitzar Unió Democràtica de Catalunya per primer fer i interpretar desprès, la seva consulta sobre el procés independentista.

Unes formes que han coexistit durant molts anys i en totes les cases, per exemple amb les que imposaven a la militància de Convergència Democràtica de Catalunya quotes de poder compartit d’Unió clarament superiors al pes de la seva militància. Un tràgala generalitzar com el que ara Espadaler i Duran volen imposar a la majoria dels seus militants en nom dels seus estatuts. Estatuts als que, no fa massa temps, van incorporar referències clares a favor del procés cap a la sobirania de Catalunya que ara s’obvien.

Però tornem al genèric i deixem el cas particular que omple diaris i tertúlies a Catalunya. Parlem del desarrelament i la disciplina que els àtics dels partits –i qualsevol altra forma de poder polític- imposen als seus inferiors, sigui militància o ciutadania.

Perquè tot i formar part d’una estructura dita democràtica, la disciplina de vot obliga als militants a seguir els dictats del partit. Limitant, en el millor dels casos, la discrepància a la simple expressió, més o menys educada, de l’opinió dissonant.

Si només fos això, encara. Som molts els que tenim clar que aquella independència que tant es proclama entre l’executiu –on manen els càrrecs- i el legislatiu –on manen els partits- és un eufemisme darrera el qual amagar una nova mostra de dependència. De disciplina.

Si aprofundim una mica més, comprovarem que el nostra sistema polític és ple d’obligacions que afecten també al ciutadà. No heu de pagar, tant si com no, els vostres impostos? No heu d’anar a la mesa electoral si el destí us tria entre els vostres conciutadans? No heu d’acceptar que mani la llista més votada quan els partits no es posen d’acord? No hi ha, a molts països, l’obligació legal d’anar a votar?

Doncs, de la mateixa manera, proposo que la participació en política sigui obligatòria. Però no sols com ara, és a dir, anant a les urnes cada quatre anys i quan el poder tingui a bé cridar-nos per resoldre-li en referèndum, plebiscit o sursum corda, algun marró en que s’ha ficat ell solet. Proposo que tothom sigui, de forma real, elector i elegible.

Una proposta per aconseguir que la disciplina vagi de baix a dalt. De la planta baixa a l’àtic. Fer possible que els que manen (per delegació nostra, no ho oblidem mai) obeeixin el que decideixin els qui els trien. Objectiu que reclama dues condicions prèvies encadenades. La primera, ja dita, democratitzar de debó aquest joc de trons.

Curiosament, es demana un cert nivell d’estudis per presidir una taula electoral i no s’exigeix per anar en una llista com a regidor o alcalde.

Acceptada aquesta primera condició i tenint en compte la tan proclamada vocació de servei de la classe política, poso com a segona condició que la tria de candidats a presidir qualsevol forma de poder territorial es faci entre els que figuren empadronats en ella i la coneixen en tant que residents i ciutadans de la mateixa. Perquè tan digne i útil per la societat deu ser regir els destins d’un poblet de muntanya que els d’una vila turística o una capital de comarca, no?

I clar, si tothom pot fer aquesta feina de regidor i aquesta feina és un servei públic, perquè no implantar un servei polític obligatori a la manera de l’antic servei militar obligatori? O no som tots membres, insisteixo, d’un servei fiscal obligatori. Per tant, tots podem ser electors i elegibles en tant que membres d’aquella comunitat. Això sí, amb dues derivades irrenunciables. La limitació del temps d’elecció i d’exercici del poder, i la retribució adequada a aquest exercici feta de forma transparent.

Jo, sincerament, només hi veig avantatges. Una d’elles molt i molt important. La d’implicar a tothom en el procés de dirigir la societat en la que viu. Ningú es margina racionalment d’una realitat que pot acabar passant-li factura. O no ho hauria de fer. És molt trist comprovar com ara alguna gent es disculpa per no haver votat el 9-N o el passat dia 14. O plora per haver deixat les seves inversions o crèdits en mans del director de la seva sucursal.

No negaré que hi hagi gent que, pel que sigui, no estigui en condicions de respondre al repte. Però tampoc m’estaré d’afirmar que una de les coses que ens fa racionals és la capacitat d’aprendre. I si la societat aporta als seus membres una colla de beneficis, penso que aquesta mateixa societat està legitimada per exigir-li a tots i cadascun dels seus membres la contraprestació d’un esforç per aprendre, reflexionar i aportar idees a la bossa comuna. Immediatament o desprès de seguir un procés de formació. Però, en qualsevol cas, obligatòriament.