I per què no?

En aquest nostre procés de cada dia cap a la independència de Catalunya, no paren de sortir idees noves que, lamentablement, no s’acaben de concretar o definir per mor, diguem-ho clar, del tacticisme dels partits. Des de les eleccions plebiscitàries que ningú ha acabat mai de definir, sobretot per l’escull d’una legalitat vigent que no les contempla i que, per tant, les declara impensables o irrealitzables, fins a la llista única sense partits que està pendent de resposta per part del govern central, autoerigit en defensor d’unes essències que ningú havia defensat fins ara. Potser perquè ningú havia esvalotat el galliner hispànic fins a fer plausible una fragmentació de l’estat, però que, insisteixo, cap govern central havia assumit. És més, a la vista de l’aparent docilitat constitucional dels hipotètics díscols (entenguis bascs i catalans), els governs centrals no s’estaven de proclamar el seu respecte a les decisions del poble i de confessar la pràctica del català en l’intimitat. O cal que recordem aquell Apoyaré lo que decida el Parlament de Catalunya de l’ínclit Rodriguez Zapatero?

Idees noves que a molts ens exciten la neurona i ens fan intuir en certes opcions, viabilitat i, el que és més important, millora dels mecanismes de funcionament de la societat. Jo mateix he defensat en aquest espai les eleccions secundàries per definir els possibles pactes de govern i llistes de Km0 per aconseguir el que en altres latituds arriba a través de les circumscripcions electorals unipersonals. I avui haig de reconèixer que l’idea de la llista unitària sense polítics m’ha seduït. Sobretot perquè bandejaria als polítics professionals, més pendents –diguin el que diguin- de l’estabilitat de la seva cadira que de la feina ben feta i al servei de la gent. No endebades, un percentatge força significatiu de les esmenes que justifiquen el seu salari son, a l’hora de la veritat, simples correccions lingüístiques.

Entenc que el president, en tant que convocant de les eleccions i responsable de moltes d’aquestes cadires, vulgui tenir garanties del seu manteniment, però a mi, que no depenc de cap cadira, em resulta atractiva l’idea d’un parlament amateur, sense professionals que saben com han de presentar un recurs per aturar el progrés d’una nova llei o com fer estimbar una negociació.

A més, aquesta proposta de llista única i sense polítics no impedeix la formació d’un govern de partits polítics. Cal recordar que només el president –i encara per una imposició que no trobo excessivament raonable per part de l’estatut- ha de ser parlamentari per poder accedir al càrrec. Els consellers podrien ser fitxats, si els sous ho permetessin, de qualsevol multinacional.

Per tant, la por del president i d’altres a deixar en mans civils el futur del país no sembla estar massa justificada. I, a més, és inviable. Quin civil, per més popular i influent que fos, té capacitat per entabanar deu o quinze amics competents i proposar un govern que el parlament aprovi? Per tant, els partits poden dormir tranquils. Si la societat està amb ells, serà la pròpia societat qui els demanarà que manin. Que compleixin i facin complir les lleis.

Però, i aquí rau al meu entendre el caràcter trencador que podria tenir la proposta si es desenvolupés, al costat d’això, seria la civilitat, els electes no polítics, qui tindria al seu càrrec l’elaboració i aprovació de les lleis a través del Parlament. Em pregunto si aquesta no podria ser la versió 2.0 de la famosa divisió de poders definida a principis del ja llunyà segle XIX.

Perquè, a més, aquesta acció legislativa es podria fer –només cal trobar els candidats- des del coneixement de les matèries a tractar més que des de la militància en un partit polític que no garanteix cap capacitació especial i que, habitualment, acaba cobrint-se amb gent de la veritable casta que ens ofega. La funcionarial alta o la dels intèrprets de la llei que així es garanteixen la pervivència.

Potser ja va essent hora de canviar les coses. De substituir els debats parlamentaris sobre les bondats pròpies a l’hora de governar i les maldats de l’oposició quan ho feia, per debats d’idees on es valori la possibilitat real de frenar l’especulació, de buscar feina digna per tothom o de garantir que l’opinió dels ciutadans pensants sigui més important que les enquestes aconseguides indiscriminadament. I que aquesta opinió de la ciutadania pensant no hagi de passar per cap filtre interessat o intencionat. Ja prou que el tindríem quan aquesta ciutadania transformés aquella opinió en llei i la posés en mans d’un govern format, ara si, per polítics. Un govern que hauria de vinclar l’esquena per fer-la complir si vol tornar a ser elegit pel proper parlament que, a més, seria qui definiria les coalicions o pactes.

I, si molt m’apureu i la feina és tan grossa, sempre podríem dividir el Parlament i tornar al bicameralisme. Per incrementar l’eficàcia. No com ara que, fruit d’una constitució que ningú reclamava que fos així, manté en actiu un Senat on, per posar només un exemple, fan el rotet agraït fins a nou ex-presidents autonòmics. En un estat on el govern actual abomina de les autonomies tot i mantenir-les. Naturalment, per garantir ofertes internes de treball.

I justament és al Senat, al primer senat, on podem trobar precedents mai qüestionats de llistes polítiques alienes als partits. O el senyor Camilo Jose Cela era del PP?

Espero que el rei no hagi cridat al president Mas per fer-li ell la llista o per oferir-se a encapçalar-la. Perquè ell, pels de Madrid i segons la constitució, ddeu ser societat civil, no?