'Que t'han pillao'

“Que t’han pillao, que t’han pillao con el carrito del helao”, li hauríem de cantar al ministre (ui, perdó, ex-ministre) Soria desprès de la setmana de vergonya que ens ha fet passar. Negant cada afirmació que es feia des del consorci de periodistes que investiguen els anomenats “Papers de Panamà” que mostraven i segueixen mostrant les vergonyes dels poderosos i els rics. Desmentit per un nou paper que apareixia l’endemà i que ell tornava a negar. Fins que la vergonya, la pressió del seu entorn o aneu a saber què, l’ha forçat a presentar la renuncia “motu propi”. O a signar la que li va posar algú damunt la taula i rematar-ho fent un comunicat.

Un sainet amb aires d’Arniches i el toc galdosià de la condició canària del protagonista, que ara s’esforcen en titllar d’exemplar, gràcies al cessament/dimissió que ha suposat. Però potser és moment de recordar les dimissions/cessaments que han patit els governs de Rajoy en aquests darrers anys. Començant  pel salt cap amunt del ministre Cañete, ara euro parlamentari, mig comissari i afectat, curiosament i per via matrimonial, pels mateixos papers de Panamà. Com si no sabéssim que, en certs àmbits socioreligiosos, el casament i la família van més enllà de la fidelitat conjugal, el respecte al sisè manament i la justícia distributiva. Però encara no eren temps de corrupció generalitzada i el pretext europeu (cas de ser-ho) va colar. El cas Gallardón, en espera de una hipotètica sortida en els mateixos papers que ens faci canviar d’opinió, es generà per altres causes, sobretot l’avortament, però també en els mateixos àmbits. Seria la següent dimissió/cessament, la de la ex-ministra Mato la que començaria a fer olor de diner més o menys “gurtelià” i vinculat, entre altres coses, a festes de comunió i cotxes de luxe. Una nova passada, la del insigne ex-ministre Wert, pel àmbit de la moral no estrictament econòmica, es remataria amb el “pluriempleo” del ministre Soria que els papers de Panamà demostren. Amanit prèviament els darrers dos anys pel seu festeig descarat amb les elèctriques de pagament que semblaria augurar-li una brillant porta giratòria.

I tot això parlant únicament de ministres. La recent onada de puritanisme que sembla haver-se escampat per l’administració a base de filtracions, no para de destapar escàndols a tots els nivells i de tots els colors. Diputats com aquell del PP, Pedro Gómez de la Serna, que va anar a parar directament al grup mixt i del que varem esperar –en va- algun acte de venjança el dia de la investidura de Pedro Sánchez. Presidents de comunitats autònomes com el llevantí Fabra o l’illenc Matas. Alcaldes i alcaldesses com la valenciana Rita Barberà o, aquesta setmana, el de Granada, Jose Torres Hurtado. I desenes i desenes de càrrecs de més o menys confiança i amb més o menys barra. Sense menystenir fins i tot la participació dels militants en operacions orquestrades com les del pitufeig valencià. I tot plegat, amb la lamentable sensació d’impotència que ens va inundant de forma subliminal.

Perquè ara, reconfortats per la caiguda més o menys voluntària d’un ministre del govern Rajoy  o per la multa que Montoro ha posat a José Maria Aznar per fer trampes amb hisenda, podem pensar que les coses funcionen una mica millor. Però convé no oblidar que l’alcalde de Granada ja ha dit que no pensa dimitir. I que la pràctica totalitat popular del consistori de la ciutat de València s’ha passat al grup mixt per no haver de complir “l’ordre” de la cúpula del partit de tornar l’acta de regidor. Una acta que, recordem-ho, és seva i només seva, com la dels parlamentaris.

Per no parlar dels presidents autonòmics, els presidents de diputació i demés capitosts del nostre ordenament polític que segueixen gaudint de les vacances pagades de la seva presumpció d’innocència mentre el jutge no dicti sentència i l’oposició segueixi en minoria. Que juguen amb la carta marcada d’equiparar la innocència amb la falta de proves.

Per tant, alegrem-nos del cas del ministre Soria perquè, en ser nomenat i dependre d’una altra persona com és Rajoy, la supervivència del president està pel damunt de la del ministre. I si aquest ha de dimitir, ho fa i... amb il·lusió.

Així la ciutadania, com a mínim, podrà seguir pensant que la veritat sempre sura, que els dolents acaben a l’infern i que, si t’han enxampat amb la pistola fumejant a la mà, acabaràs condemnat per assassinat. Potser dintre de vint anys, però, algú havia promès una justícia ràpida a la campanya electoral?