Una vella, coneguda olor

La dolcenca i embafadora de la corrupció, que s’ha anat covant a l’interior d’una societat, com si fos aquella fruita, aparentment perfecte i sana que, un bon dia, comença a supurar per un petit porus o una ferida ocasional, per acabar absolutament esberlada, mostrant tota la seva podridura interior que la fa inservible i rebutjable i que, a més, acaba contaminant tot el que té al seu voltant, fent-hi extensiva la seva corrupció.

Ara, en aquest interregne que vivim mentre esperem que passin els dies i algú que tingui potestat per fer-ho, convoqui les noves eleccions al parlament espanyol, sembla com si alguna cosa hagués esclatat (cal preguntar-se si espontàniament), omplint l’escenari polític d’olor de corrupció. I els ciutadans, caiem en la tendència de pensar que ha passat perquè ens ha caigut al damunt una plaga bíblica vinguda de qui sap on. Quan la realitat, a poc que pensem, és que aquesta olor, aquesta podridura, ha estat sempre entre nosaltres, no ens ha abandonat. Això sí, dormint amagada per un perfum intens, car i sofisticat, que ens feia creure que vivíem en un món idíl·lic que ens havia dut la democràcia.

La nostra memòria col·lectiva és massa fràgil i la nostra voluntat d’oblidar els orígens franquistes i pactistes massa forta. La combinació que en resulta ens sol fer uns desmemoriats entestats en donar les culpes a altri, en comptes d’acceptar les nostres limitacions i defectes, i intentar posar-hi remei.

Perquè quan ara ens posem les mans al cap davant les actuacions de Manos Limpias i Ausbanc, oblidem tots els anys que les empreses espanyoles van haver de contribuir, agradés o no i entre altres coses, a pagar el I.T.E. i a mantenir certa premsa del règim vinculada al aleshores “sindicato vertical”.

Com oblidem, quan surt als papers de Panamà la germana de l’ex-monarca, que el règim franquista va tenir en el cas Redondela (1972 - desaparició de més de quatre milions de litres d’oli d’oliva destinats a regular el preu del producte al mercat) el seu precedent. El seu escàndol bessó. Un escàndol en el qual estava implicat Nicolas Franco Bahamonde, germà del Generalissim, i que es va acabar amb un judici esperpèntic -l’any 1974 i amb pèrdua de sumari inclosa- que presidí com a jutge el pare de l’actual president en funcions del govern espanyol, el senyor Mariano Rajoy Sobredo.

O com oblidem, quan parlem de les famoses empreses “off shore”, que en el passat una mica anterior (any 1969) vàrem tenir el cas Matesa que ara ningú esmenta. Un cas de exportacions fraudulentes de telers en què es declaraven exportades màquines inexistents permetent així, en comptes d’evadir impostos com ara, cobrar sucoses subvencions de l’estat. Una altra forma de guanyar diners de forma fraudulenta. Un cas en el qual el Banc de Credit Industrial, -que va acabar tancat- havia aportat 10.000 milions de pessetes en crèdits que mai es varen poder recuperar. Un cas que obligà a Franco a prendre part en la lluita entre el sector de ministres “blaus” encapçalat per Fraga Iribarne, partidari de castigar als corruptes i responsable de la difusió del cas, i el dels “tecnòcrates”, encapçalat per Lopez Rodó que, curiosament, es mantingué com un dels 5 ministres que no fou substituït. Perquè Franco, salomònic i gallec, va optar per castigar a uns i altres, remodelant profundament el seu govern el 29 d’octubre del mateix 1969.

Què vull dir amb tot això? Bàsicament dues coses. Que encara que no sigui gens recomanable mirar enrere per trobar solucions, ja que el món evoluciona i el que avui val, demà està desfasat, sí que ho és (darrerament sembla que es vulgui evitar fer-ho, barrant el pas a lleis com la de la memòria històrica) donar-hi una ullada per aprendre dels errors.

I sobretot, que aquesta mirada enrere no hauria de ser utilitzada com excusa per entrar en dinàmiques paralitzants que tot ho justifiquen. Que hauria de ser el motor de noves dinàmiques que, en comptes d’esperar que hi hagi un problema per mirar de resoldre’l, estudiïn els que poden aparèixer i enllesteixin mesures per, d’entrada, detectar-ne l’aparició. I mesures per atacar-lo d’urgència si és el cas.

Per exemple, una obra pública que es pressuposta per 10 i acaba costant-ne 40, hi ha un dia en què ja ha gastat els 10 pressupostats, no? Com pot ser que es continuï gastant sense que ningú digui res?

Si es vol eliminar la vella i coneguda olor, no es tracta de gastar diners en ambientadors. Es tracta de muntar un servei permanent i eficaç de manteniment i neteja de les clavegueres.