Jo, robot

La nova convocatòria d’eleccions generals posa en evidència moltes coses. La manca de cintura dels partits a l’hora de fer pactes de debò, la lentitud dels processos constituents, massa presoners dels formalismes, i fins i tot les limitacions al concepte de democràcia que el propi sistema imposa. Perquè ningú, a l’hora de sumar vots, ha emprat la paraula presumptament, tot i ser el vot dels elegits teòricament lliure. Tothom ha donat per fet que els diputats de cada partit o coalició votarien com un sol home –o dona- allò que el portaveu marqués amb la ma aixecada. Per cert, enèssima mostra d’ancoratge en el passat en plena era de l’smartphone.

I és que, al meu entendre, la major part dels problemes de la nostra democràcia provenen de la seva manca d’adaptació als temps moderns. Un temps en que tot el què pot ser automatitzat, ho és. Des de la collita del raïm al pagament del pàrquing. Aleshores, perquè no introduïm aquest principi organitzatiu en el funcionament de les institucions? Quin mal hi hauria en que el portaveu de cada grup premés el botó tants cops com diputats té? O en que l’ordinador multipliqués automàticament el seu vot? Jo hi veig fins i tot un bé. Evitar el joc de nens d’intentar enganxar als diputats fent el cafè de mig matí per guanyar una votació perduda o el morbo del diputat dissident, malalt o despistat. Deu meu, quanta energia malbaratada per no res!!.

Ja he proposat altres cops que, a més, aquest nombre de diputats de cada grup, novament gràcies a un automatisme, fos variable en funció del que els ciutadans vulguin. Donant als veritables actors de la democràcia la possibilitat de retirar o transferir el seu vot quan els plagui. Com qui treu o transfereix diners del compte corrent a través d’Internet.

No insistiré en el concepte perquè el problema avui és un altre. L’aparent incapacitat dels polítics per formar els governs de coalició que el poble, amb els seus vots, demana. I deixeu-me dir que això, si fóssim capaços d’aplicar un automatisme, també tindria solució. Sempre que els partits estiguessin disposats a escoltar la veu de la ciutadania i no la del seu Comité central.

Es tractaria d’emular el mecanisme de la segona volta però en un únic dia i amb finalitat diferent. Si ara tenim dues urnes, una pel Congrés i una pel Senat, aquí hauríem de tenir-ne tres. Dues per seguir votant com ara el Congrés i el Senat, i una tercera per votar -el Senat, a hores d’ara, no intervé en la designació del govern- aquell partit del Congrés que cada ciutadà cregui que ha de fer coalició amb el que ell ha votat, cas de no poder arribar a fer govern. Una opció que, cas de repetir partit, significaria que no es vol coalició sota cap concepte i, cas de votar en blanc, suposaria la lliure acceptació de qualsevol coalició.

Això sí, els resultats del recompte haurien de ser seguits pels partits al peu de la lletra. Si el partit A guanya, tingui majoria absoluta o no, està obligat a pactar amb el partit B que el poble ha votat majoritàriament en aquesta tercera urna. Pacte obligat compliment, insisteixo. Finalment, en el cas que A i B sumats no arribin a la majoria absoluta, aquella mateixa nit es tornen a convocar eleccions ja que el mandat del poble no permet governar. El mateix mecanisme que s’aplicaria el dia que els ciutadans (si els donen la potestat de transferir el vot) retiressin el recolzament a la coalició de govern i aquesta perdés la majoria. O ara no han tret com a proposta la qüestió de confiança a mig mandat?

El nus gordià de tot plegat rau, com sempre, en tenir clar qui és el propietari de la sobirania. Si el partit polític que, a través de la seva “democràcia interna” ja disposa d’automatismes per imposar la seva santa voluntat als robots afiliats, o la ciutadania que, com sempre dic, només disposa de l’automatisme d’una votació cada quatre anys o menys. I dic votació i no decisió, perquè aquesta li ha estat segrestada fa temps pels partits polítics que la fan anar a la seva conveniència.

Si realment volem una democràcia operativa i moderna, una democràcia 2.0, hem d’aconseguir que el robot siguin les institucions, no nosaltres. Que els mecanismes funcionin eficaçment, com un robot o un rellotge, per atendre les nostres necessitats, no les dels partits. No podem tenir el país paralitzat per unes negociacions que tothom sap que no aniran enlloc. Si, quan donem una contrasenya equivocada, l’ordinador ens denega l’accés de forma instantània, no podem estar esperant dos mesos per saber si hi haurà o no govern. I només això, que dels programes, ningú en parla i les promeses se les endu el vent.

Si els partits tenen problemes interns que els bloquegen, que els resolguin i no ens facin, al damunt, sentir culpables del que hem votat. Ells estan al servei del poble. No a l’inrevés.