Una llicó de democràcia

Brasil acaba de donar-nos una bufetada en ple rostre. Una lliçó de democràcia. Per més que a casa nostra, determinats mitjans de comunicació hagin volgut convertir el impeachment de la presidenta Dilma Rousseff al Parlament brasiler en una mena de comèdia bufa inspirada en la mítica Caballero sin espada de James Stewart.

Aquella pel·lícula nord-americana en blanc i negre en la qual l’adult amb ànima d’escolta convertit en senador primerenc pels interessos locals, parlava i parlava al Senat dels EEUU per defensar la cabana dels nens exploradors del seu poble i evitar l’atemptat ecològic de torn, allà disfressat de proposta de progrés.

Perquè aquests mitjans de comunicació, en el seu intent de minimitzar el possible impacte del procés polític brasiler sobre l’electorat espanyol, han optat per posar el focus sobre el marc, en comptes de destacar la fotografia que aquell emmarca. Si fa o no fa, com ja van fer en el cas del primer ministre islandès Sigmundur David Gunnlaugsson o del britànic David Cameron en el ja vell tema dels papers de Panamà. Evitant així –o intentant evitar- que el comú de la ciutadania establis paral·lelismes entre la dimissió de l’islandès, les explicacions ràpides i clares del britànic i l’actitud confosa i fugissera del ministre Soria i el seu relleu mai explicat o justificat per Rajoy.

Ara, la cosa és més greu. Perquè la bufetada brasilera afecta no a un partit com en el cas anterior, sinó a tota la classe política que té a algú assegut al Parlament de Madrid. Perquè si al Brasil han estat quasi 24 hores debatent al Parlament per acabar, en una votació històrica on la majoria opositora ha acabat imposant la seva voluntat a la minoria governant, a Madrid, han estat tres mesos reunits negociant per fer un govern i, a diferència de Brasilia, no se’n han sortit, condemnant-nos a una vergonyosa i vergonyant repetició de les eleccions. I sense fer-nos la rebaixa que tan de moda està als supermercats. Aquella de la segona unitat a meitat de preu.

Insisteixo. Vergonyosa i vergonyant. Perquè, si la senyora Rousseff havia estat acusada de fer coses lletges amb els diners de la petroliera estatal Petrobras que presideix pel seu càrrec, Mariano Rajoy havia negat al parlament espanyol el dret inalienable que té de rebre explicacions dels governants que ha anomenat. I a això també se’n pot dir robatori. Furt del dret democràtic a la informació, per mi molt més greu que la sostracció d’uns quants milions d’euros de la caixa de tots en tant que fet que legalitza aquella insubmissió a les lleis que tan alt i fort critiquen quan la proposa –sense arribar a practicar-la de moment- una altra instància com Catalunya.

Vergonyosa i vergonyant perquè al nostre Parlament central hi ha una majoria –o no sumen més que el PP tots els que s’omplen la boca de democràcia i respecte al Parlament?- que podia haver dut al ple una moció de censura –digueu-li impeachment si voleu mantenir el vocabulari i fer fora al govern en funcions.

Que això reclama un candidat? Doncs es tria, es recolza i santes pasqües. Que això suposa que aquest és proclamat president de govern? Doncs es nomena i ell, en virtut de les seves atribucions, convoca noves eleccions, ja sense Rajoy i el seu cinisme de seguir fent i desfent com si tingués majoria absoluta. A grans mals, grans remeis.

El que no pot ser és ridiculitzar una maniobra legítima d’un país democràtic que intenta com pot preservar la seva democràcia, explicant que tenen senadors ex-futbolistes, que mentre un diputat parla, els altres xerren i van al bar, que es tanquen 24 hores xerrant perquè cada un pugui tenir el seu minut de gloria parlamentaria...

Pitjor és tenir diputats corruptes, esbroncar als oradors quan no son del teu grup i sortir en estampida quan encara s’està fent el recompte d’una votació per poder agafar l’AVE de tornar a casa. O no ser capaç de posar-se d’acord per reduir la despesa electoral desprès de criticar l’actitud del PP i el constitucional vetant les lleis autonòmiques sobre la pobresa energètica.

Hem rebut –han rebut- una bufetada. Se l’estaven buscant.