Tenir i no tenir ... vergonya

Segur que a molts us passa. Que quan recordeu el títol de la mítica pel·lícula de Humphrey Bogart i Laureen Bacall on aquesta, envoltada de nazis i resistents el convidava a xiular si algun cop la necessitava, el formuleu amb una conjunció disjuntiva (tenir o no tenir) tot i que, tant el títol de la novel·la de Hemingway com el de la mateixa pel·lícula, facin servir la i copulativa.

La lògica que ens van ensenyar a l’escola ens deia i ens segueix dient que no es pot anar a la processó i tocar campanes. Que el do de la ubiqüitat no ens va ser donat quan ens feren fora del Paradís. I que, per tant, si hom és alt, no pot ser simultàniament baix. Si un és demòcrata, no pot ser al mateix temps, totalitari o, molt menys encara, feixista. O si li agraden les peres al vi, no en pot ser, contemporàniament, un detractor.

Però des de fa uns mesos, en concret des de les eleccions del desembre de l’any passat, les coses sembla que han canviat i el do de la simultaneïtat ha passat a formar part d’una part de la realitat que ens envolta. La política i les altes finances. Perquè en els altres àmbits de la societat, si hom és pobre de solemnitat, segueix sense poder pagar la hipoteca i, per tant, estant en perill de desnonament. I si és classe mitjana, ha d’oblidar-se de pagar impostos del que cobra per nòmina mentre porta a algun paradís fiscal el que ingressa de sotamà. Els ciutadans normals tampoc tenim aquesta ubiqüitat.

El govern espanyol, per contra, la té. I molt explícita. Perquè de la mateixa manera que intenta prohibir estelades i envia lleis autonòmiques al Constitucional sense problemes i en ús –diu- de les seves funcions de govern, es nega, adduint que és govern en funcions, la capacitat de prorrogar el temps d’investigació dels sumaris de corrupció en base a la llei de reforma del codi penal que va aprovar quan encara era govern. Una bipolaritat, una doble moral, que demostra que es pot ser i no ser, tenir i no tenir, poder i no poder, voler i no voler, a la vegada. Només cal ser poderós o polític.

Fins on arriba aquesta capacitat de tenir i no tenir... barra? De prohibir unes coses i permetre’n altres d’iguals. Perquè si, per exemple, haguessin pogut prohibir que les banderes estelades entressin en un estadi de futbol, podrien també prohibir que la gent les passegés pel carrer? O que qui vulgui la tingués penjada al balcó? Per no parlar –recordant les famoses multes del CAT- de si podrien prohibir o multar als que la duguessin en una enganxina al cotxe, en un pin a la solapa de l’americana o en la llibreta d’apunts d’un o una adolescent.

I és que, si la decidida acció d’un jutge, en contra fins i tot de la seva fiscalia, no hagués aturat la bogeria de la prohibició de l’estelada al Vicente Calderón, esteu segurs que el proper pas no hagués estat prohibir la bandera republicana, la de l’arc de Sant Martí del moviment gai i la de quadres de les curses de motos i cotxes?. Per sort, no ho han pogut fer. Com no poden prohibir dur-la a cor. Però no perquè no vulguin sinó perquè aquestes estelades del sentiment, no son detectables. Però ha quedat clar que la pregunta segueix viva: Tenen i no tenen... barra?

Perquè la capacitat contrària, la de permetre, sí que la tenen. Només cal veure les banderes amb aligot que corren encara per aquest món o els legionaris que desfilen per Setmana Santa. I molt em temo que la cosa no acabarà aquí. Que buscaran altres camins per tenir capacitat de prohibir, ja siguin banderes, pregàries laiques o processons civils. El temps i la campanya electoral ho diran.

Però ells, de moment, tenen tots els comandaments. El fre i l’accelerador. La finestreta de cobrament i la de pagament. La pastanaga i el bastó. I no s’estan d’utilitzar-ho a la seva conveniència, és a dir, afavorint als amics –pel que no tenen mai un no, per car que sigui- i perjudicant als enemics -pels que sempre troben una excusa per rentar-se les mans o una escletxa legal per castigar-los.

No hi donem més tombs. Han aconseguit tenir i no tenir. Poder i no poder. Ser i no ser. I tot en un marc d’estar i seguir estant. Avui de plena llei i demà en funcions. Al cap i a la fi, que els impedeix el fet d’estar en funcions?. Negociar amb Brussel·les? Castigar als rivals? Cobrar la nòmina i acumular drets passius? Plantar al Parlament?

El corol·lari és clar. Si no hi ha diferència entre ambdues realitats, entre governar i governar en funcions, perquè vull eleccions? Per aprovar un pressupost que els meus superiors –llegiu Brussel·les- m’esmenaran? Però, i el morbo que dóna poder posar-li el dit a l’ull al contrincant o barrar-li el pas al govern? Jo, sincerament, començo a entendre perquè Rajoy va declinar el dret a formar govern desprès de les eleccions.