Obsolescència programada

No serè jo qui afirmi que els resultats de les eleccions del diumenge passat no van suposar cap sorpresa. La pujada en escons del PP –al Congrés però també i sobretot al Senat- no la preveia ni el propi Mariano Rajoy que, per esgarrapar uns quants vots, va haver d’accedir a fer una caminada de les seves en una cinta mecànica i davant les càmeres de televisió, mentre demostrava tenir tics de Jordi Pujol i conèixer tots els pobles d’Espanya.

Però, dit això, sí seré qui afirmi, com tants altres ho han fet abans que jo, que els partits majoritaris (PP i PSOE) van saber treure tot el rendiment possible d’una llei electoral que han estudiat i explotat durant anys i panys. Al cap i a la fi, ells son els que la van fer, que l’han pogut emmotllar a les seves necessitats i que van saber concentrar esforços electorals allà on tenien un escó en risc o un altre a tocar amb la punta dels dits. I que això, quan en una lluita electoral et mesures amb rivals menys experimentats, et dóna avantatge i, fins a cert punt, falseja els resultats. No dic amb això que hi hagi hagut una tupinada. Simplement evidencio que no tothom jugava amb les mateixes cartes. Que hi havia qui tenia el vent més a favor que un altre gràcies a la seva major veterania i millor coneixement del terreny i les regles de joc. Cosa que, insisteixo, la nostra democràcia permet.

Però com que sóc dels que creiem que les coses que es poden millorar s’han de millorar quan son de tots i per tots, em permeto fer un parell de propostes, conscient que aniran a parar a la paperera però que, en qualsevol cas, no hi aniran per ignorància sinó per interès o per fragilitat.

Quan el juliol del 1945, el règim de Franco aprovava el Fuero de los Españoles, li donava aquest nom conscient que recuperava la forma d’actuar de les monarquies absolutes, que concedien al vassallatge un privilegi, no perquè aquest hi tingués dret, sinó perquè ell, magnificent, els hi atorgava. Temps vindria en què aquell mateix règim, necessitat de pàtina democràtica, intentaria equiparar aquella norma unilateral amb una norma constitucional que no era. Trampa en la qual, sortosament, la transició no va caure, donant-se una constitució construïda des de la voluntat popular. I acompanyant-la de mecanismes electorals que res tenien a veure amb les eleccions a procuradores en Cortes.

Feta aquesta reflexió que em permet equiparar i reunir en un mateix sac argumental la llei i les instruccions que la fan complir, em pregunto per què tenim consens quasi unànime que cal modificar la Constitució (cadascú en allò que estima oportú però modificant-la) i en canvi no qüestionem les lleis d’aplicació vinculades, encara que manifestin deficiències com les que abans expressava en el cas de la llei electoral.

Per això crec que seria bo que en el cas d’aquesta llei, es busqués obviar els mecanismes que dónen avantatges a algun o alguns dels concurrents. Fet fàcilment assolible si el conjunt de les normes es modifiqués i ajustés.

Es tractaria d’una cosa tan simple com imitar els mecanismes de la Formula 1 per mantenir la competitivitat entre marques i pilots. Si allà canvien cada any els neumàtics, les normes de disseny o la quantitat de combustible, per citar només alguns àmbits, nosaltres podríem canviar, cada cert temps, la distribució dels escons per províncies, el mínim a partir del qual els partits queden fora del recompte, el mecanisme d’assignació d’escons a partir de les cues (la famosa llei d’Hondt) o les despeses electorals. I no estaríem violant cap sacrosant principi de la democràcia. Simplement, estaríem posant en igualtat de condicions als competidors. Al partit que s’estrena en la lluita electoral i al qual, desprès de deu o dotze eleccions, ja té una xarxa d’interessos consolidada i, a més, coneix els topants i les dreceres del mecanisme. Qui guanya un Tour de França, l’any següent no pot aspirar que li mantinguin els tres minuts d’avantatge amb què ha guanyat. Totes les curses parteixen de zero. I això és el què, edició rere edició. manté l’interès de la gent cap a ella.

I seguint la ruta marcada per aquesta proposta, em permeto avançar-ne una altra. La de la data de caducitat de les lleis.

Si partim de la idea que una llei es fa en un moment determinat i en un context concret, hem de concloure que, quan un o altre canvien, la llei queda immediatament desfasada i que, per tant, necessita una revisió.

Ara, el que fem és que, quan la realitat apressa, el legislador –generalment a corre cuita com en el cas recent de la ficada de mà a la guardiola de les pensions- actua sense massa garantia de fer-ho en el sentit correcte i, a més, anant pel darrera dels esdeveniments. Si qualsevol llei tingués una data de caducitat obligatòria des del moment que fos aprovada i sense dret a pròrroga, els governants serien els primers interessats en controlar la seva aplicació i desenvolupament de cara al dia que s’hagi de revisar i, si cal, refer. I els ciutadans tindríem clar que, per més que el govern afavorís amb ella alguns interessos més o menys foscos com passa ara amb les lleis vinculades amb l’energia, allò tindria data de caducitat i, per tant, hi hauria una nova oportunitat de discutir-ho i valorar-ho.

Actualment, agradi o no, quan el govern central li nega en rodó a un poble el dret a autodeterminar-se o li diu que, si mai arriba el dia, només ho podrà fer un cop perquè no es tracta d’anar fent referèndums cada pocs anys, està reproduint aquells mecanismes del Fuero. Concedint-nos un dret un cop en comptes de vetllar perquè els nostres desitjos esdevinguin drets. I això, agradi o no, no és democràcia. O si més no, la democràcia que ens prediquen.

És la diferència que hi ha entre la mort –procés democràtic i inevitable que arriba un dia o altre en funció d’allò que hem fet i d’acord amb les lleis naturals- i l’obsolescència programada – procés dirigit i evitable que arriba un dia concret en funció dels interessos dels qui fabriquen i d’acord amb les lleis del mercat.