Qui?.. Jo?

Les noves eleccions, les terceres, sembla que comencen a trucar a la porta. Rajoy, com qui no vol la cosa, ja ho ha deixat anar quan encara ni tan sols han començat les converses formals, -aquelles que posen papers i propostes damunt la taula- amb els altres grups polítics per veure de formar govern d’una punyetera vegada. I és que tot sembla indicar que, seguint el plantejament que va fer desprès de les primeres eleccions, tornarem a arribar al carreró sense sortida ja viscut del debat d’investidura i la votació posterior absolutament inútils. O, segons com, a la drecera de la tercera convocatòria per incompareixença de candidats a les ofertes del rei.

Perquè el plantejament de Rajoy, a mi, em comença a quedar clar. Sobretot desprès d’haver constatat que l’aposta del seu enrocament li ha aportat vots en comptes de fer-li’n perdre. En aquesta tessitura, ell i el PP ho tenen clar.

S’han de limitar a repetir eleccions, una rere l’altra, fins que arribin a tenir majoria absoluta. Sense escoltar les amenaces de Brussel·les ni les recomanacions de Obama. Això sí, fent mans, mànegues i el que més convingui per que la pilota acabi caient cada cop al terrat d’un contrincant. El cas de Pedro Sánchez fou de manual.

Aprofitant la seva debilitat en el si del partit, que el va empènyer a proposar-se candidat davant la negativa displicent de Rajoy a exercir el dret que la llei dona a la llista més votada. Fent com aquell que, sabedor que darrera d’una porta els espera un cocodril famolenc, deixa passar a l’altre tot fent, a més, gala de cortesia i bona educació.

Ara, em jugo un esmorzar amb cafè inclòs que Rajoy estarà disposat a tot per aconseguir que Pablo Iglesias, castigat electoralment per la supèrbia de no haver volgut negociar amb el tàndem Sánchez-Rivera, i amenaçat en el seu lideratge intern igual que Sánchez, seguis l’exemple del socialista i esmenés el seu comportament anterior oferint-se per fer govern tan bon punt Rajoy es fes el desmenjat, directament o desprès de fer la pantomima d’unes suposades negociacions.

Què això ens suposa anar a unes terceres eleccions en no aconseguir Iglesias el seu objectiu? A Rajoy això no el preocupa. És més, estic convençut que pensa que l’afavoreix. Ell segueix essent president –cert que en funcions, però això ja s’ha vist que no frena cap acció a Madrid i queda per veure si no ho farà també a Brussel·les- i el PP segueix pujant en vots i diputats. A més, en cas de sortir-li malament la jugada, té la garantia d’un senat, ja majoritari de forma absoluta, disposat a torpedinar el que ara aturaven el tribunal suprem o el constitucional.

I aleshores arriba la jugada màxima. Unes terceres eleccions el resultat de les quals, de seguir la tendència, li dóna una majoria absoluta que li permet anar deixats de mans i reformar tot lo reformable. Allò que volia reformar l’oposició. Constitució, llei d’estrangeria, impostos.... I fer-ho sense oposició. Al seu aire i presumint davant dels ciutadans de complidor i conseqüent amb les seves propostes. Recuperant, per més inri, el temps de tots aquests mesos perduts fent eleccions, a base de fer reformes exprés d’aquelles que, amb majoria absoluta, s’aproven en dos mesos.

La tempesta perfecta. Perquè mentrestant, la possible oposició ha anat mostrant els seus punts febles i defectes, tot dividint-se en faccions i fent extrapolable aquella frase d’Aznar sobre que el trencament d’Espanya mai arribaria abans que el de Catalunya, a l’àmbit dels partits. És a dir, que abans no es trenqui el PP o caigui víctima dels casos de corrupció, els altres partits ja hauran saltat a miques i tindran els seus caps a la presó.

I tot, només havent jugat un paper de noi educat, de registrador de la propietat respectuós amb els rivals als que convida educadament a passar primer per les portes i als que, quan l’acusen de fals, insincer o deshonest, respon: Qui? Jo?