Per què ens estimem les dones

El conjunt de vint-i-un relats, escrits en bella prosa, Per què ens estimem les dones (Lleonard Muntaner Editor), del romanès Mircea Cartarescu, va ser publicat l’any 2004, al cim de la seva notorietat com a escriptor. Cartarescu, que ha estat nombroses vegades en les travesses del Premi Nobel de Literatura, és un desconegut per a nosaltres. Ara, gràcies a la impecable traducció de Xavier Montoliu Pauli l’hem pogut llegir amb veritable delit. Aquests contes on l’autor desgrana històries i escenaris de la seva infantesa, però sobretot de la seva primera joventut, són una joia.

Fa bé, Montoliu en el seu pròleg, de posar-nos en antecedents d’un autor que d’entrada es va singularitzar com a poeta. A Perquè ens estimem les dones aquest autor de prosa de gran altura literària, magistral, hi canta l’amor per les dones com els antics trobadors. Dones que en algun moment de la seva vida jove, aquella època en què hi ha tants daltabaixos emotius, sentimentals, van significar alguna cosa. Així, elevant l’anècdota a la categoria, assistim als escenaris, amb les seves protagonistes, de tots aquells topants en els quals l’autor experimenta les seves il·luminacions respecte del sexe femení, que és com dir la vida.

En aquest conjunt de relats l’autor es fa deutor no només del seu interès per les dones, l’amor, la bellesa femenina i el sexe, sinó del paper que en el camp espiritual té la dona. Així, Per què ens estimem les dones es constitueix en l’afirmació d’un amor per les dones aparentment corrents, sí, però, mirades d’a prop, aquestes dones amb noms i cognoms són autèntiques nodridores de la sensibilitat, o feridores per causa de la seva manca, així com es constitueixen en els grans ulls que obren l’ànima masculina al sentit de la vida, així com també del seu absurd. Com sigui, arquetips d’eros o tànatos.

La dona sempre és la desvetlladora, la iniciadora de l’home, ja des de la primera dona: la mare, la primera figura que ens lliga a l’ordit de la vida. Hem de suposar que Mircea Cartarescu, que sovint se serveix de l’autoficció per compondre els seus treballs literaris, en algun moment ha llegit Goethe i la seva formulació del das Ewig-Weibliche, l’etern femení, un arquetip psicològic que s’identifica amb un principi filosòfic que idealitza un concepte immutable de la dona. Aquest concepte ha alterat les consciències feministes, és clar. Però potser perquè no s’ha entès bé. Aquest principi simplement designa unes suposades qualitats del femení de l’existència que no pertanyen només al sexe femení. No m’hi estendré, seria massa llarg. Amb tot, recomano llegir Jung i el seu concepte d’anima i animus.

Cartarescu ha trobat aquest arquetip, i el seu contrari, en les dones que ha conegut. Dones angèliques, desgraciades, amoroses i tendres, o distants com una deessa de l’Olimp. També dones monstruoses i diabòliques. I, no obstant això, per la seva facultat de magisteri, s’estima les dones per la seva capacitat de causar horror les unes, però també de provocar la meravella altres, i, sobretot, aquella felicitat en la trobada amorosa que tritura en foc d’amor les agulles del rellotge del temps fins a fer-lo inexistent.

Al final del llibre, per aquests relats, que van ser publicats en diverses revistes, l’autor demana disculpes per la deformació descarada dels fets. Sabem com les gasten (gastem) els escriptors. Però cal dir que la imaginació creativa en el camp literari el que fa és extreure el gra de la palla dels fets i deixar al descobert allò que millor serveix a l’argument.  

Una cosa que m’ha sobtat en aquests textos és que Mircea Cartarescu es dirigeix sempre a una lectora, donant a entenent que seran majoria les lectores les que acceptaran la seva invitació i s’acostaran a aquests relats fantàstics. Un cop llegits, cal fer de seguida una crida als lectors: acosteu-vos a aquestes històries, llegiu-les per llegir-vos-hi... En realitat és per a vosaltres, homes que al món sou, que aquests relats han estat escrits des de la sinceritat d’un escriptor que no tem mostrar el seu amor per les dones sense necessitat de ser un nen de la seva mare, un don Joan o un Herodes. Les dones de Mircea Cartarescu són éssers humans de carn i ossos, estimables o temibles. Però per la seva mateixa categoria humana poden ser vistes en un altre pla: poètic, simbòlic o transcendent. Dones vistes com a encarnacions de l’esperit de la Deessa (arquetip femení dels éssers divins), ja sigui en la terrible Kali, en la seductora Venus, en la nodridora Demèter o en la sàvia Atenea, o en la figura sacrificial d’Ismene, en la fetillera Circe, en la valerosa Antígona o en les Amazones intrèpides, independents.