La clau, de Junichiro Tanizaki

La clau (Viena edicions), de Junichiro Tanizaki (1886-1965) és un llibre clàssic sobre l’erotisme escrit per un dels mestres de la literatura japonesa del segle XX, i que ara podem llegir en català en la bona traducció del japonès per part d’Albert Nolla.

Recordi el lector que Tanizaki és autor d’un altre clàssic, en aquest cas sobre estètica japonesa, Elogi de l’ombra. Haver-lo llegit facilita no poc la comprensió d’un erotisme que, com les ombres, és mostra d’una forma indirecta, subtil i elegant, amb una certa màgia, al contrari de les formes occidentals, sobretot les modernes, en què l’erotisme esdevé pornografia, de tan explícit, amb la seva manca de poesia i de misteri que potser havia tingut en altres temps en què suggerir era millor que mostrar. Amb tot, a La clau Junichiro Tanizaki es deixa guanyar per la novetat de la llum artificial del neó que posa al descobert el cos nu de l’amant sense que ella, però, en sigui conscient, tot i que, com es va veient en la narració, no és ben bé així en el transcurs d’uns jocs eròtics en els quals participen marit i muller des de fa cap a trenta anys, i que comencen aquest joc per revifar una relació que no passa pel millor moment atès el puritanisme d’Ikuko, però que en realitat amaga una dona de sexualitat d’alt voltatge.

El llibre comença amb l’apunt, el dia 1 de gener, en el seu diari d’un aspecte que el marit mai no ha consignat en el seu diari de tota la vida, i que és el tema de la relació sexual amb la seva esposa. Sap que, tal com és, ella llegirà el diari d’amagat encara que farà veure que no. El secret està en la clau amb què tanca el quadern, i que ell deixa amagada però a la vista en el seu despatx, un altre joc que donarà molt de si. El marit transfereix el seu desig i fantasies sexuals als apunts del diari que aviat trobarà resposta en l’escriptura d’un diari per part de l’esposa en què també ella anirà exposant els seus punts de vista i el que es va esdevenint a partir d’aquest moment, i que el marit també llegirà d’amagat...

Així, doncs, a La clau trobem un diàleg per via indirecta, com les ombres i els seus efectes sobre la realitat. En aquests apunts s’hi mostren moments àlgids de la relació sexual entre la parella provocada per desmais causats per excés de beguda per part de la bonica Ikuko –així la veu el seu marit i un amant que aviat farà acte de presència-. Ikuko està educada a l’antiga i, per tant, ha de fer veure que amb ella tot allò no va, però a l’hora de la veritat, adormida o fent-t’ho veure pels efectes de l’embriaguesa i d’alguna substància que el marit li administra, es mostra una amant de molts quirats.

A La clau es descriu un complex joc eròtic que comprèn episodis de voyeurisme, ja que el marit, un seriós professor universitari que ha passat la cinquantena, es delecta de veure nua l’esposa més jove sota un focus de llum de neó i així la pot retratar! També es consignen en aquests apunts del diari episodis de gelosia, d’exhibicionisme i notes creuades en què els esposos es diuen tot el que en la vida quotidiana no gosen. Per portar a terme aquesta activitat sexual desenfrenada, el marit s’ajuda de substàncies que perjudiquen la seva salut... Així, en un punt determinat de la narració que es pot considerar epistolar, els lectors ja només poden llegir els apunts del diari escrits per l’esposa, que explica el desenllaç de la història d’un erotisme refinat que a penes dura uns mesos i que acaba malament, o bé, segons es miri, ja que en aquest relat tot és indirecte, suggerit o suposat, com hem dit, i en el qual intervenen dues persones més que entren en el joc: la filla del matrimoni, Toshiko, i el jove Kimura.

La publicació de La clau l’any 1956 va causar un cert escàndol. Potser perquè el mateix Junichiro Tanizaki, que el 1915 es va casar, va tenir un fill però el matrimoni va anar malament, va encoratjar la seva dona a mantenir una relació amb un amic seu. Així, doncs, i servint-se esplèndidament de la imaginació i la ficció, cal creure que l’escriptor no va inventar res que no conegués de primera mà.