Volem fills motivats!

Clar que sí! Fills motivats per anar a escola! Així aprendrien sense esforç i no donarien la llauna cada matí o a l’hora de fer els deures i jo, pare o mare súper estressat i competent que sóc súper guai, no hauria d’enfrontar-me a la seva mala cara, a les seves protestes o al seu passotisme. És molt comprensible; tots els treballadors de la neteja demanen que deixem les aules netes; els vigilants del museu de la tècnica de Terrassa no et deixen tocar els interactius –així no es trenquen- i nosaltres, com a mestres, també demanem que vinguin de casa educats i llestos… i motivats! Demanem-ho sense escrúpols ni vergonyes, tots a una: Feu-me la vida fàcil, collons!

L’enquesta de la qual es feia ressò el Periódico de Catalunya reflecteix aquesta demanda dels pares: l’escola ha de motivar els nostres fills. Concretament, el 53% dels enquestats creu que la motivació dels alumnes hauria de ser el nostre objectiu primordial. Si estan motivats, aprenen i volen seguir quedant-se en l’entorn escolar. Lamento insistir en la poca substància d’aquest desig. Si el principal objectiu del mestre de violí del nostre fill o filla és mantenir-lo motivat, fàcilment el resultat serà una perforació de timpans dels pares. Valdrà més que li ensenyi a tocar el violí, per cert, una feina costosa, que exigeix temps de dedicació, hores d’esforç i per la qual cal tenir disciplina, constància, capacitat de sacrifici. Ho dèiem al febrer quan vam dedicar un article a la motivació: ningú en un estat mental saludable pot estar motivat cinc hores al dia, cinc dies a la setmana, deu mesos l’any i entre deu i dotze anys de la seva vida fent una feina que no ha triat i de la qual no li deixen deslliurar-se’n.

Té gràcia. No demanem a l’escola en primer lloc una bona preparació, ni uns valors ferms, ni una sòlida formació. Tot això són guanys per als alumnes, o haurien de ser-ho. Demanem per nosaltres. Voler fills motivats equival tràgicament a voler fills que funcionin sols, que no calgui donar-los corda, que no faci falta una mala cara, que l’energia necessària per aixecar-se cada matí la posin ells i només ells. Al seu torn els mestres volen alumnes autònoms, motivats, educats, interessats i, si pot ser, que aplaudeixin al final de classe. A la llarga seran fills que es podran lluir. Volem fills fàcils, còmodes i amb moltes prestacions. I volem que ens els emmotlli l’escola. Jo no! Tinc molta feina! Estic molt ocupat en assumptes transcendentals! A l’escola són professionals, s’hi dediquen! Doncs que ho facin ells! Però des de l’altra banda se sent:  Volem alumnes dòcils i intel·ligents! I haurien de venir així de casa! Que els mestres tenim molta feina! Que així no es pot treballar! Que els eduquin els seus pares, que per això els van tenir!