L’escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l’escola

Imaginem per un moment que Wolfgang Amadeus Mozart torna a la vida. No en una reencarnació grotesca en forma de vaca o de cargol poma, sinó ell mateix, el músic excepcional, el geni. I, posats a fer, imaginem que neix a Catalunya, en una família de classe mitjana, en una ciutat amb possibilitats com podia ser la Salzburg de 1756. Afirmo que mai arribaria a ser Mozart. Mai. No el deixaríem.

El Mozart de 1756 practicava el clavicordi i componia peces de certa dificultat com ara minuets amb només quatre anys. El de 2018 estaria cursant música en una escoleta municipal, picant palmetes i jugant lliurement amb panderetes rodejat d’altres nens i nenes que, admetem-ho, mai podrien arribar a ser Mozart. Com és possible? L’educació del pobre Wolfgang del segle XVIII avui dia trepitjaria grollerament el codi penal. Son pare, Leopold, estaria processat per maltractaments, explotació i treball infantil com a mínim. Per més que hagis nascut amb un talent innat, la quantitat de treball necessària per arribar al domini d’un instrument no harmonitza gens bé amb la concepció que tenim actualment de la infància.

Per això, el nostre Wolfgang contemporani estaria content i feliç de la vida però no pas tocant els picarols. Si has nascut Mozart, tocar el pandero amb quatre anys t’avorreix sobiranament! Seria un noiet com els altres. Un mediocre futbolista, un precoç aprenent de la llengua anglesa i un consumidor de productes audiovisuals de dubtosa qualitat. Això sí, al cap de deu anys d’educació centrada en la normalitat més absoluta, d’un procés uniformitzador intens de deu anys com a mínim, l’apuntaríem a un taller de creativitat.

L’escola és per definició el pol oposat a la creativitat. És un instrument essencialment conservador. Es tracta  de dipositar en la generació següent tot allò que es considera útil. Una escola de la creativitat resulta, segons com es miri, un contrasentit. Els grans creadors han sortit d’escoles creatives? Mozart no. I els més moderns? Els problemes escolars d’Albert Einstein són ja populars i ens porten a pensar que la seva escola no fou tampoc gaire creativa. Ara bé, hi va haver una escola que compartiren genis com Dalí, García Lorca, Rosselló-Pòrcel, Buñuel o Severo Ochoa: la Residencia de Estudiantes, fundada el 1910 a partir de les idees renovadores de Francisco Giner de los Ríos. En què consistien aquestes idees? D’entrada en convertir l’escola un centre cultural de primer nivell; pensem que Unamuno, Einstein, Marie Curie, Paul Valéry, John Maynard Keynes o Le Corbusier entre d’altres, n’eren professors, visitants o conferenciants. No ens consta cap tractament especial de la creativitat que no fos la recerca de l’excel·lència i el respecte per totes les expressions culturals.

I potser es tracta d’això (darrerament les meves opinions sonen molt carques, ja ho sé, què voleu que hi faci). El senyor Ken Robinson aconsegueix la seva plaça de gurú mundial en educació afirmant que l’escola mata la creativitat. Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d’excel·lència, pot alimentar-la. Per què decau la creativitat a mida que els alumnes avancen cursos? Per què s’extingeix el seu interès? I jo no puc evitar recordar-me de la nena de cinc anys que s’havia apuntat a música perquè volia tocar el violí i quan ja en duia dos encara només li deixaven picar un pandero.