Detalls intranscendents

Les ciutats són moltes coses, carrers, cases, homes i dones, nens i nenes, persones en definitiva, ambients diversos, sensacions, percepcions diferents, olors, colors, cotxes, motos, bicicletes, passeigs, parcs infantils, bancs, paisatges canviants, referents identitaris, rauxa, festa, ràbia, dolor, diversitat, diferència, acolliments, rebuig, amor, odi......... i així fins el “millón de cosas” que deia el radiofonista Arribas Castro als anys setanta...

El món animal hi està àmpliament representat i més enllà de l’espècia humana, la ciutat és el regne de gossos amb gran quantitat –aviat més que persones-   gats, coloms, coloms amb un sola pota, cotorres i altres espècies invasores, pardalets, gavines (amb la llegenda o realitat que es mengen l’esmorzar dels nens despistats que estan al patí de les escoles jugant) mussols de plàstics o pasta de cartró als balcons per espantar els coloms, rates, paneroles (ara en fan farina).....

El món vegetal també és ampli, divers, i potser distribuït massa desequilibradament. Des del plataners de la Rambla i les Palmeres del Passeig marítim, ambdues espècies van entrar en controvèrsia fa molts anys quan es va arranjar la Rambla, amb diversitat de criteri i triomf dels vells plataners en detriment de les palmeres –ara atacades de manera sistemàtica per l’escarabat morrut-, margallons, atzavares, i en els parcs gran ullastres, oliveres, pins, alzines, moreres, jacarandes importades i amb una florida espectacular a la Ronda, i altres espècies mediterrànies, lavandes i romanins a les rotondes, baladres com a tanca de jardins. Els serveis tècnic municipals han assenyalat 364 arbres singulars a la casc urbà. Deu- n’hi do!!

I del món mineral poca cosa a dir ja ho veiem cada dia i cada hora, argiles, pedres ja desaparegudes, formigó a dojo, asfalt per donar i vendre, metalls diversos, marbres –falsos o reals-... En fi a tutti quantti. I alguns minerals estranys i algunes falsificacions de mèrit.

Però també a la ciutat hi ha petits detalls, detalls intranscendents en els quals a vegades parem l’atenció, ens sorprenen i ens atrauen sense que hi hagi masses raons perquè sigui així, simplement hi fixem la mirada i ens sorprèn. Veure voleiar una bandera de la imaginària republicà de Tabàrnia, dintre de la imaginària república de Catalunya, entre tantes (cada cop menys i més gastades) estelades té un punt d’exotisme que la fa destacar encara més, o el cadenat tancat a la barana del pont sobre el Torrent de Sant Joan, potser per manifestar l’amor etern –encara que potser l’amor no hagi de tancar res-, aquest cadenats són una imatge reiterativa dels ponts de París, no és el mateix el Sena que el Torrent de Sant Joan ni Vilanova no és París, potser tampoc té res a envejar-li i en canvi els símbols de l’amor sí que sembla universal. A vegades t‘atrau el color d’una façana o alguna ornamentació peculiar o singular que embelleix, l’olor d’algunes botigues, algun espai, i sempre hi ha algun grafitti o pintada que ha estat referència. La històrica i mítica frase pintada a l’antic pas sota la via del carrer Llibertat de “Esta noria no la veo nada clara” defineix molt al situació anímica de molta gent. Hi ha racons a la ciutat que tenen una atractiu especial, a Vilanova fins a cent en van trobar el pintor Joaquim Budesca i els escriptors Oriol Pi de Caabnyes, Xavier Garcia. Joan Callejón i Albert Virella i en van deixar constància un llibre editat ja fa anys

He trobat aquest final d’estiu el meu detall intranscendent. Vet aquí que al carrer de casa la primavera passada van tallar un arbre. Les conseqüència d’una tempesta de primavera va portar a que alguna de les seves branques, fruit de la ventada forta i segurament imprevista, s’esqueixés i es convertís en un perill per la possibilitat de que caigués.

L’actuació va ser ràpida i contundent, tallar l’arbre a mig tronc. No hi havia altre solució menys traumàtica suposem. L’arbre segons em diuen els tècnics és un arbre conegut com “arbre–ampolla” o “pica-pica” usat en l’embelliment de l‘espai públic.

Però no el van treure, no el van substituir  i allà va quedar el tronc tallat, sol, que destacava per la seva nuesa. Una visió curiosa en mig del carrer arbrat.

Però en passar la primavera pel seu costat l‘arbre ha reviscolat. El miracle de la resurrecció s’ha tornat a produir. Petits botons s’hi entreveien primer que es van convertir  un seguit de branques esprimatxades, tendres, fràgils encara  que ha restituït a l’arbre la seva funció de transmetre vida.

És encara un projecte, segurament l’arbre no tindrà ni la força ni la entitat que tenia però la persistència en viure emociona.

No sé si deixaran l’arbre i que vagin sortint les avui tendres branques o si el trauran i el reposaran.

Si el treuen però caldria replantar-lo perquè la línia de la vida no s’estronqui....

El tronc florit donava un toc alegre a un espai més aviat amb poc encís, una paret amb un mural que feia goig fa temps ara ja mig despintat, al mig del mateix un  graffiti en que es pot llegir “Elena torna l’escó”. Ja el va tornar amb dignitat i l’ortodox justicier del seu antic partit no s’ha dignat esborra-ho. En fi el lloc no és el més pintoresc del poble però el brancatge novell de l’arbre li donava un toc de color.

L’arbre en qüestió em va donar també alguna estona de xerrada. Quan et diuen “tu que saps més coses que jo.”... malament et caurà alguna pregunta potser incontestable. Doncs això, un senyor que conec de sempre i no sé del què el conec se’m va adreçar d’aquets manera fa un dies ...

El que volia saber era perquè havien tallat l’arbre que rebrotava, com a símbol de la persistència, aquell que havia estat tallat deixant només una part del tronc. Intento explicar que sembla que s’havien esqueixat les branques més altes i fortes i podien representar un perill..

Em sembla que no el convenço perquè em mira amb cara d’escepticisme com si no entengués res.

I així ho verbalitza.

-No entenc res.

-Doncs jo tampoc.- responc-

El cert és que l’arbre ha seguit brotant i ja tenia una conjunt de branques primerenques ben crescudes i amb fulles, petites però formaven un conjunt singular. Vaig pensar, ara més que mai haurem de defensar-lo de les, ben segur, de les temptacions que hi haurà de treure’l.

Ara el tronc però s’ha quedat a tornar pelat, o bé els jardiners del municipi l’han podat –no és l’època- a tope o la condició de depredador de l’home l’hi ha passat pel damunt i li ha arrabassat els tenders branques que simbolitzaven la constància les voluntat de supervivència de manera inmisericorde... En fi detall intranscendents però que donaven un to diferent a l’espai de la ciutat.

Mala sort! en buscarem un altre o seguirem passant i mirant atentament el tronc, ara pelat, per si encara segueix persistint.

Jo ho veiem el País a punt per la República i amb ultimàtums del nostre President al de Madrid, i al Parlament esbatussant-se entre l’independenstime i nosaltres fixant-nos en collonades, en detalls intranscendents. Poc patriotisme, oi?