Més detalls intranscendents

A l’octubre passat vaig escriure aquí mateix algunes intranscendents reflexions sobre la gran quantitat de detalls que hi ha al carrer, als carrers de qualsevol ciutat. Aquelles modestes reflexions tardorals sense massa transcendència venien per l’observació de la perseverança en resistir d’un tronc d’un arbre que van tallar deia: He trobat aquest final d’estiu el meu detall intranscendent. Vet aquí que al carrer de casa la primavera passada van tallar un arbre. Les conseqüència d’una tempesta de primavera va portar a que alguna de les seves branques, fruit de la ventada forta i segurament imprevista, s’esqueixés i es convertís en un perill per la possibilitat de que caigués. L’arbre o millor el tros de tronc que encara té aquell arbre ha tornat a florir, petites, molt diminutes fulles han tornat a brotar desafiant el temps, l’espai i la mà maldestra –potser obligada per les circumstàncies- que el va tallar i encara no ha decidit substituir.

Perseverança, modesta però simbòlica i potser metafòrica del que cal resistir tantes vegades i resistir renaixent als fracassos i també perseverança davant situacions que avui sembla que tenallen la mateixa societat. En fi  especulacions i elucubracions...

Passejar per la ciutat, badar en els recons concrets o intentar fixar algun criteri sobre del perquè d’algunes senyalitzacions o algunes preguntes que si no tenen resposta no generen, tampoc de moment, cap mena d’ansietat.

Quantes espècies vegetals hi ha a la ciutat? Per quins criteris –que segur que hi són- tècnics es posen unes aquí o unes altres allà?

Com ha mutat la fauna urbana?. Per què l’allau d’aus invasores com les cotorres han acabat ocupant espais que pertanyien històricament a altres espècies?

Quants petits animals han desaparegut per l’evolució i quants han retornat o s’han assentat  definitivament a la ciutat i que conviuen amb nosaltres i, que  malgrat els coneguem, en sabem ben poca cosa, més enllà d’aquelles espècies que tenen una presència més activa com les paneroles o com les rates, i que fins i tot ha donat gran planes literàries.

Un altre aspecte d’aquets d’anar mirant pels carrers; el nomenclàtor de les ciutats que donen, amb el seus canvis i evolucions, peu a interpretar la història i els canvis socials, però vaja d’això ja en parlarem un altre dia (o no).

Quan vas badant per la ciutat sorprèn la quantitat de senyals que hi ha, les que indiquen situacions relatives al trànsit, les més conegudes i reconegudes que trobem arreu, des de les prohibicions d’aparcament fins a les que indiquen els límits de velocitat i naturalment els clàssic “stop” que ara al poble de Torrelameu, a la Noguera, ha començat a canviar els senyals d’aquests “stop” per uns en què posa “pareu”. La iniciativa, impulsada per l'Ajuntament a més ha estat patentat el canvi de llengua a aquesta senyalització de trànsit a través del Ministeri d'Indústria, Comerç i Turisme, potser amb això faran la primera pela. Tarrelameu marcarà tendència.

Sobre els senyals hi ha també interpretacions. Així algunes icones tenen diverses significacions, a la nostra ciutat, per exemple la imatge d’una petjada pot assenyalar la zona de pacificació del trànsit però també la zona estrictament de vianants. El valor li dóna l’explicació i per tant el que val és la icona de la petjada. Significa la preponderància del peu sobre aquell espai.

Les noves situacions però han generat també l’adaptació a la situació real de cada indret, així l’aparició de bicicletes –encara no patinets però ja arribaran-, que foten el que volen, han fet que els panells informatius posats a la nostra Rambla hi trobis imatges prou interessants tambe. Es fixa la distància entre el vianant i la bicicleta. Mesura visual, perquè no anirem amb una cinta mètrica cada per cada cas oi?- I també diu ben clar malgrat poca gent en faci cas que en cas de que hi ha hagi  molta gent -quan és molta- la bicicleta no pot circular.

En fi els senyals donen per molt ...

Però avui voldríem comentar algunes de les senyalització provisionals, aquelles que s’usen en algun moment concret per una situació i que segurament no s’allargarà massa. Els prohibits aparcar per motiu d’una mudança, les cintes de la guàrdia urbana per evitar el pas per algun indret que pugui generar qualsevol perill.

Algunes però d’aquests senyalització ens han generat una certa curiositat. Així per exemple al voltant dels jutjats van aparèixer fa uns mesos uns senyals de prohibit aparcar. Cap problema, ben segur que estaven ben posades per alguna necessitat. El problema de la senyal és que pertanyia a l’Ajuntament de Barcelona, o almenys així ho deia.

Naturalment et genera algunes preguntes.

Fins aquí ha arribat la competència de Barcelona, l’expansió imperialista o té aturador, fam de créixer.

Algun funcionari nou que s’ha perdut per les Rondes ha arribat fins aquí i compleix el que i van dir?

Col·laboració Municipal? Lloable

Algú que tornant de festa va “mangar” el  senyal i l‘ha penjada a Vilanova per fer una certa broma o potser complir una juguesca.

Vet a  saber.

Cal respectar-la? Pot l’ajuntament Barcelona, multar a un cotxe aparcat al davant però a Vilanova..

Millor no provar-ho. Però no diguin que o és curiós.

Un altre cas, al capdamunt de la Plaça llarga sortint de la plaça de les Casernes hi vam poder veure un altre senyal, volem creu que temporal, amb el triangle de perill i a sota el lema: Ensopegament.

És d’agrair aquesta preocupació per la ciutadania.

Ben segur que el senyal es va posar després de dues o tres ensopegades fins que algú va valorar que calia advertir al veïnat del perill de caure ensopegant amb alguna rajola descavalcada o amb algun endimari o obstacle posat per allà.

El senyal però encara té més conya perquè en mig de la fletxa que assenyala el perill hi ha una enganxina de la CUP que diu Estem a punt. D’ensopegar?. Alerta!.

I encara voldria comentar un altre senyal precari, efímer vist al mercat de  Vilanova, una entitat bancària que darrerament ha modificat les seves oficines  que ara segons F. Marc Álvaro, en un article a la Vanguardia, definia les oficines que s’han modificat i sembla que tinguin un aspecte a mig camí d’un tanatori finlandès i un restaurant zen. Una de les noves ofertes d’aquestes caixes és que han situat bona part dels caixers en l’espai públic, al carrer directament, en l’espai de tothom és com si expulsessin al seus clients més modestos, els de la llibreta, fora d’aquets espais reservat als bussines...

Doncs bé un dissabte de mercat algú, suposem que pel seu compte, ja ha enganxat a la paret dels caixers un full amb una fletxa que deia “cua caixers”, o es tracta d’ordenar la cua de manera autogestionada, o  per  evitar que ocupin , fins i tot tumultuàriament, les entrades adjacent als caixers, o bé el paradista que té els caixers davant de la seva parada s’adona que la gent que s’aturava a treure diners impedia als seus clients poder acostar-se a la seva parada i remenar la roba.

O simplement va ser la bona fe d’algun  treballador de la entitat bancària per evitar baralles entre els que fan cua.... En fi, enginy? interès comercial? Evitar “tumultos” que ja sabem que porten conseqüències nefastes. El senyal va funcionar això sí i la cua era ordenada.

I finalment una mancança, agafant el fil del Perill: Ensopegament trobo a faltar a la nostra ciutat un senyal que el dilluns de carnaval (i dies subsegüents) deixi clar i adverteixi allò de “Perill! Enganxades. M’ho va fer pensar quan aquest dilluns de carnaval, a bona hora del matí, un senyor d’edat avançada ajudat d’un bastó intentava desenganxar-se de tot el caramel ja polvoritzat i convertit en una massa viscosa que hi havia a terra. Agafat a una pilona i fent força amb el bastó intentava avançar. Imatge d’una certa comicitat (ja ens perdonaran) sinó hagués estat pel patiment dels senyor en qüestió que va poder ser rescatat amb l’ajuda d’altres vianants, que també anaven enganxant-se però tenien més força. Inevitablement ens van venir a la memòria aquells versos d’Isop adaptats per Samaniego que ens van fer aprendre de petits:

A un panal de rica miel
dos mil Moscas acudieron,
que por golosas murieron,
presas de patas en él.

Aquí no és el pastís sinó la combinació del sucre dels caramels dels papers (aquells no ecològics), el nivell d’humitat, la pols i tot el que calgui de més...

No és d’ara, ve de lluny, no se si quan es llençaven guixots això passava, potser llavors no hi havia asfalt...

Ja va essent hora de que potser es reflexioni si els que van a les comparses i qui vulgui afegir-s’hi a l’endemà del diumenge de comparses per seguir el carnaval facin un baldeig general de la ciutat, seria una bona continuació del carnaval i una mesura més per ajudar al medi ambient com la dels caramels ecològics.. La nova FAC s’ho podria pensar

I si no és així que hi hagi una senyalització temporal en tota la ciutat advertint que pots quedar enganxat o perdre alguna sabata... S’agrairia.

En fi hi ha eleccions a la vista i moltes, segueix el Judici amb giragonses de fiscals i testimonis que perden al memòria, hi ha brexit emmerdat i aquí parlant de petiteses, de banalitats de detalls encara més intranscendents.

És ben cert que qui no te feia el gat pentina. I que sigui per molts anys veient el panorama que ens envolta!